¿Qui té raó?

Les nostres misèries van quedar al descobert quan es va estendre el costum d'assegurar que «no hi ha paraules» per definir el joc de Leo Messi. Amb bon criteri, algú va replicar: «¡Cony, busqueu-les, que per a això us paguen!». Després es va equiparar la tàctica futbolística amb la moral. No hauria d'estranyar-nos que passés una cosa així, perquè els temps no desborden intel·ligència: avui és creença comuna confondre qualsevol aforisme de garrafa amb un tractat filosòfic. Així que ¿per què no igualar la tàctica amb l'ètica? La mesura va tenir èxit, de manera que es va arribar a una desembocadura inevitable: resultava senzill atribuir el paper de bo i el de dolent en funció de la tàctica escollida i, per sobre de tot, ¡podíem tenir raó! ¡Podríem haver començat per aquí! D'això es tractava: de tenir raó. A la raó a través del 4-4-2…

La tàctica i tots els seus elements solament són eines per desenvolupar una proposta de joc a fi d'obtenir un resultat. Al dissenyar-la, l'entrenador estableix un pla de joc que porten a terme els seus futbolistes. A vegades guanya perquè el pla de joc esmentat és millor que el del contrari, però en altres ho fa perquè els seus intèrprets l'executen més bé que els rivals o, simplement, per atzar o per una successió de petites circumstàncies. En el futbol es pot guanyar fins i tot sense rematar a porteria. Molts equips vencen amb un pla de joc mediocre i mal estructurat, però amb una execució molt afinada. Altres perden encara que el seu pla sigui esplèndid i els jugadors hagin actuat de manera excel·lent. Hi ha campions que no han tingut mai un model de joc clar i molt menys una identitat futbolística, i hi ha perdedors amb segell i denominació d'origen irrefutables. Per no parlar de qüestions intangibles com són l'emoció, l'estètica, la plasticitat o l'entreteniment. Però no em paguen perquè els parli dels meus gustos.

Refutem la complexitat del futbol perquè tenim una artificial necessitat de treure conclusions immediates i tenir raó. Hem construït paradigmes enganyosos i maniqueus amb els quals fem veure que valorem el futbol: bo o dolent, ofensiu o defensiu, propositiu o reactiu, amb pilota o sense pilota. Sempre com a dualisme. Ho adornem amb xifres i dades que no inclouen la globalitat del joc i ho rematem amb apriorismes i tòpics. I ja tenim el fang en què ens movem.

Notícies relacionades

Lewandowski també es lesiona i no jugarà el clàssic

El Barça oficialitza el seu acord amb Ed Sheeran per a la samarreta del clàssic: horaris de venda

En l'actual conjura de necieses, el pla de joc de Mourinho al Manzanares és una vergonya ¡perquè defensa! El pla de joc de Guardiola al Bernabéu és una altra vergonya ¡perquè ataca! El pla de joc de Simeone a casa seva rep el que es mereix ¡perquè no guanya! El pla de joc d'Ancelotti és espectacular ¡perquè guanya! Però en una setmana llegirem i sentirem exactament el contrari si el Chelsea ataca a Stamford Bridge un Atlètic tancat sobre si mateix, però al qual no aconsegueixi derrotar, i si el Bayern venç a Munic el Madrid encara que sigui en un contraatac. Llavors, els genis seran els altres. Hauríem d'exigir-nos una mica més que aquesta fira de bestieses. Sovint fa la sensació que el futbol solament ens amarga. Si vol la pilota per atacar, dolent. Si la cedeix perquè vol defensar-se, pèrfid. Si opta pel contraatac, desastrós. Si és fidel a les seves idees, talibà. Si les canvia, anatema.

El futbol és fantàstic per la varietat de camins pels quals permet transitar, però ens hem entestat  a viure'l com si fos una desgràcia. Pitjor encara: semblem obstinats que les victòries ens donin la raó i això és, senzillament, una altra estupidesa. Els resultats provoquen alegries o tristeses, però no donen mai la raó.