L’equip que pinta Pedri i executa Raphinha

Hancko va debutar amb 16 anys en la primera eslovaca i és internacional. Per envergadura (1,90 i 80 quilos) i per formació, sempre juga de central. Excepte en ocasions especials. Per exemple, que jugui Lamine Yamal. Ho va fer contra el Betis (per Antony), l’Arsenal (Buyako Saka) i el Madrid (Arda Güler). Lamine Yamal va desafiar la seva elasticitat, però no el va tornar boig. Hancko (27 anys, nou menys) va apel·lar a l’ofici sense deixar-se enganyar pels cops de cintura de l’extrem blaugrana.

Un altre futbolista singular

Tan singular com Lamine Yamal és Pedri González. Els cops de cintura de Pedri enganyen tant o més. El mag de Tegueste es mou amb una naturalitat que li permet escapolir-se amb la pilota en la direcció contrària per la qual acaba marxant el rival, despistat i burlat per aquest noi de pinta angelical sense aparell propagandístic ni estridències. El discret encant del producte valuós que no és ni necessita ser publicitat.

Simeone no va fer res especial per la presència de Pedri. Cardoso i Barrios eren els dos migcampistes de l’Atlètic, després va aparèixer Koke, després Gallagher. I Pedri va seguir el seu aire, indiferent al rival, fins i tot a l’equip que tenia davant. Pedri atén la pilota i la mima i la cuida. Pedri reconcilia l’aficionat amb el futbol perquè no protesta, no clava puntades de peu, no fingeix, no perd temps. És el nen del pati de l’escola, sa, càndid, gairebé incaut, que no s’enfada fins que sona el timbre del final de l’esbarjo.

Notícies relacionades

L’ocàs de la dinastia dels Chiefs

Clàudia Pina rubrica la seva consolidació al Barça amb la renovació fins al 2029

Amb Pedri, el Barça canvia. És un altre. Més bonic i més elegant. Amb Pedri i Raphinha, el Barça és superlatiu. No imbatible, com s’ha comprovat ocasionalment, però és molt més a prop de ser-ho.

Pedri dibuixa i Raphinha acoloreix. L’aliança dels dos transforma l’equip i el Barça converteix derrotes en victòries. Ahir a la nit van tornar a coincidir després d’un mes i la seva connexió vertical va derivar en el gol de l’empat. Van marxar tots dos junts, deixant la victòria al marcador, poc després que el rellotge hagués traspassat els 60 minuts que havia de jugar el canari. Es va tirar a terra, com fan els lesionats, i el Camp Nou va emmudir. Res de bo podia passar a partir d’aleshores.