El testimoni dels protagonistes

"Arribaré... i amb dignitat"

ROSA GUTIÉRREZ. Dorsal 13.052. Debuta i aspira a acabar en menys de 4 hores i mitja

«Arribaré... i amb dignitat»_MEDIA_1

«Arribaré... i amb dignitat»_MEDIA_1

1
Es llegeix en minuts
TEXTOS : SERGI LÓPEZ-EGEA
FOTOS : JORDI COTRINA / CARLOS MONTAÑÉS

És de Cervera, com Marc Márquez, i encara que a peu es corre molt menys veloç que sobre una moto, Rosa Gutiérrez intenta anar tan de pressa com pot i amb la mateixa fe que el seu paisà als comandaments d'una Honda. Als 31 anys, debuta a la marató de Barcelona, feliç, sense pensar que al llarg d'una mica més de 42 quilòmetres es pateix d'allò més. «Arribaré... i amb dignitat». D'això n'està segura encara que ara li faci mal la cama dreta, cita obligada amb el físio, que l'anima, que la mima, que no passa res, que és normal.

Enginyera del servei ferroviari, ha tret temps d'on no n'hi havia per tal de poder-se entrenar, «en molts casos una hora i mitja», a les tardes quan surt de la feina, quan parteix des del poliesportiu de la Mar Bella, tota la costa davant seu, quilòmetres suficients perquè el rodatge de cara a la marató sigui una realitat.

A reposar forces

La Rosa apareix amb els cascos a les orelles, desitjosa que l'Hotel W marqui l'equador de l'entrenament, uns poquíssims segons per reposar forces. «He corregut els 30 quilòmetres en tres hores i mitja, així que espero finalitzar, per pura lògica i si no m'ensorro, en quatre hores i mitja. Del que estic segura és que en cap cas arribaré caminant».

Notícies relacionades

Explica que fa uns mesos, quan ja li va entrar el cuquet de la marató, estava corrent per la platja quan es va trobar amb un grup. Eren els integrants de l'equip RunBCN. «Em van suggerir si volia unir-me a ells. M'han establert un pla d'entrenament i, a més, en molts casos, surto a córrer en companyia. Paguem una petita quantitat que serveix per al manteniment del grup, perquè tots puguem portar la mateixa samarreta».

I amb el grup coincideix quan surten les estrelles. «Ells també programen sortides. Una vegada al mes ens ajuntem per córrer a la llum de la lluna plena per la Carretera de les Aigües. És tal la lluminositat que no necessitem ni l'ajuda dels frontals. I el més curiós del cas és que cada vegada som més els que participem en aquesta iniciativa».