Esport sobre blanc
El Messi de les pistes de gel_MEDIA_1 /
JAVIER FERNÁNDEZ Patinatge artístic El Messi de les pistes de gel
Agafar impuls, lliscar sobre el gel i girar quatre cops sobre un mateix en l'aire. I tot això sobre afilades ganivetes i sense marejar-se. Sembla impossible, però el patinador Javier Fernández és capaç de fer quatre salts quàdruples en un mateix programa. Aquest madrileny de 22 anys ha aconseguit situar un país amb només una quinzena de pistes de gel i menys de 2.000 federats en l'elit del patinatge gràcies als seus èxits. Dissabte passat va revalidar el títol de campió europeu a Budapest i aquest segon or va acabar de convèncer el COE que mereixia ser l'abanderat d'Espanya el dia 7.
Els seus amics li diuen Superjavi i, realment, des que amb 6 anys es va posar per primera vegada uns patins, ha demostrat que no és un noi corrent. «Era un nen especial, amb un do comparable al de Messi, però també difícil de domar», recorda Jordi Lafarga, un dels primers entrenadors del Lagartija, un altre sobrenom que es va guanyar a pols perquè «no parava quiet». Ni els càstigs -era estrany el dia que no l'apartaven del grup per parlar- ni les burles infantils -més d'una vegada va sentir mofes com ara «trucho»- van reduir la seva il·lusió.
Amb 17 anys i diversos trofeus sota el braç, va deixar els estudis i es va plantar a Nova Jersey sense saber ni una paraula d'anglès per treballar amb el tècnic rus Nikolai Morozov. «Va ser dur. Vaig llogar un apartament i vaig comprar els mobles a Ikea. Al muntar-los, em sobraven cargols. Sense llum, amb espelmes, vaig pensar: '¿Què hi faig jo aquí?'», recorda. Fàcil resposta: polir els passos, la coreografia, l'expressió… Amb Morozov va ser 10è al Mundial i vuitè a l'Europeu, i va participar en els seus primers Jocs, els de Vancouver 2010, on va acabar 14è, una gran posició si es té en compte que feia més de 50 anys que un patinador espanyol no disputava uns Jocs. Però el punt d'inflexió més gran es va produir l'estiu del 2011, quan es va posar a les ordres de Brian Orser a Toronto.
Amb ajuda del doble medallista olímpic, Superjavi ha tocat el cel. Al ritme de La máscara del Zorro en el programa curt i d'un popurri inspirat en Chaplin en el llarg, el gener del 2013 va conquistar l'Europeu de Zagreb i, dos mesos després, el bronze al Mundial de London (Canadà).
Aquesta temporada ha canviat de coreografies amb l'objectiu d'enlluernar els jutges de Sotxi. Si els Jocs del 2010 van ser «per aprendre i disfrutar», els d'aquest any són per demostrar que el seu lloc està al podi. «Vaig a totes», subratlla. Els nous exercicis -als acords de Satan takes a holiday, el programa curt, i de Peter Gunn, el lliure- «són més complicats i exigents». I mantenen la marca de la casa: els quàdruples que li han donat fama, perquè, «de moment, és físicament impossible fer un gir quíntuple». De moment.
LUCAS EGUIBAR Un 'rider' amb audàcia i talent Snowboard cross (SBX)
Serà el més jove dels candidats espanyols a Sotxi. Va néixer fa 19 anys a Sant Sebastià i, malgrat la seva joventut, s'ha revelat com un dels millors en snowboard cross, una espectacular modalitat en què Jordi Font va estar a punt d'aconseguir la medalla (va ser quart) als Jocs Olímpics de Torí, el 2006. Baixen de quatre a sis surfers de neu a la vegada per una pista plena de salts, revolts peraltats i bamps, i només la meitat passen a la ronda següent. L'habilitat s'uneix a l'audàcia i a l'estratègia, i de totes aquestes qualitats Lucas Eguibar ha donat sobrades mostres en els dos últims anys, des que s'ha pres la competició totalment de debò.
La temporada 2012-13 va ser de somni per al jove donostiarra, ja que es va proclamar campió del món júnior a Erzurum (Turquia) i, tan sols unes setmanes més tard, el 9 de març a Arosa (Suïssa), va pujar per primera vegada a un podi de la Copa del Món, al ser tercer. A les finals de Sierra Nevada, el rider basc va entrar a la gran final i va ser primer en totes les rondes prèvies, però en la carrera definitiva va patir una caiguda. Un podi i dues finals li van valer acabar 13è de la general de la Copa del Món. Aquest any, les coses encara li van millor, ja que va cinquè a la general després d'una sèrie de bons resultats culminats amb un segon lloc fa dues setmanes a Vallnord-Arcalís (Andorra).
«Amb una medalla olímpica hi somiem tots, jo també. I ho donaré tot per aconseguir-la», assegura Luki, ambiciós després d'anys de contínua progressió. «S'ha notat molt l'entrenament que hem fet. Ara els altres corredors ja compten amb nosaltres, ens vénen a saludar. Fins i tot un austríac em va preguntar quina era la meva línia a seguir», explica el surfer donostiarra. Compartir podi amb els millors ja no el sorprèn. «Aquest resultat és important, quan falta poc per als Jocs –va assegurar després de la plata d'Andorra–. És clar que pot passar de tot. Però les medalles només són per als tres primers. Jo aniré a totes. Tant de bo em caigui una medalla a Sotxi».
Eguibar va començar a esquiar als dos anys i mig a Astún i Candanchú (Osca). Als 15 anys es va afartar de l'esquí convencional i va començar a provar en el surf de neu. I en els últims tres anys ja es considera un professional. La seva actitud desmenteix la imatge habitual dels riders. «La gent pensa que fumem porros, bevem, anem de festa... Però som esportistes amb una disciplina increïble. Jo gairebé no surto, i quan vaig ser campió del món, al cap de dues hores ja m'estava entrenant una altra vegada».
CAROLINA RUIZ Esquí alpí (descens supergegant) La força de l'experiència
Si Lucas Eguibar representarà a Sotxi el paper de la inexperiència, Carolina Ruiz jugarà el rol de l'esquiadora experta que, en els seus quarts i, probablement, últims Jocs Olímpics, intentarà trepitjar el podi. Crescuda i madurada a l'ombra d'una altra granadina, María José Rienda, Carolina va arribar a creure que mai podria estar a un nivell similar al de la seva amiga. Fins que el 23 de febrer del 2013 va completar una carrera excepcional a Méribel (França) i es va convertir en el/la primer/a esquiador/a espanyol/a capaç de guanyar en una modalitat de velocitat d'esquí alpí: el descens.
Abans que ella, Rienda (sis victòria), Blanca Fernández Ochoa (quatre) i Paquito Fernández Ochoa (una) havien triomfat en carreres de la Copa del Món, però sempre en eslàlom o gegant. Els dos germans de Cercedilla (Madrid) també tenen medalles olímpiques (or, ell; bronze, ella), però en eslàlom. Carolina perseguirà d'aquí quinze dies a l'estació balneària russa (als 32 anys) un metall en descens o supergegant, dues especialitats en què s'ha fet un lloc entre les millors.
El 2000, amb 18 anys, va aconseguir el seu primer podi al ser segona en un gegant a Sestriere (Itàlia). Catorze anys després ha arribat al seu millor moment, fruit d'una callada tasca de més d'una dècada, d'una creixent confiança en si mateixa i d'un treball específic amb el seu nou entrenador, l'escocès Mark Tilston, conjuntament amb l'equip francès, al qual s'ha unit aquestes temporades en els entrenaments.
«Fa tres anys que em trobo bé. Crec que hem arribat a un punt en què la millora tant física com tècnica i psicològica m'ha permès assolir aquest nivell en què arribes al podi», assegura l'esquiadora. Paït l'èxit de Méribel i acabada la temporada 2012-13 amb els seus millors números –22a en la general de la Copa del Món, 11a en supergegant i 15a en descens–, l'andalusa (encara que nascuda accidentalment a Xile) ha seguit aconseguint bons resultats en l'actual temporada, en què ha estat 7a en el descens d'Altenmarkt (Àus-
tria) i 9a en el de Lake Louise (Canadà). «Abans tot eren esperances i ara els bons resultats són una realitat, ja els tinc a la mà, i això canvia molt la perspectiva», assegura Carolina, que encara els Jocs amb esperances reals. «Per a qualsevol atleta el més important és una medalla en uns Jocs i estic preparada per a aquesta cita», assegura.
L'esquiadora ja ha participat en tres Jocs (va ser 15a en supergegant el 2002 i en descens el 2010) i en vuit Campionats del Món, amb un novè lloc en el supergegant de Saint Moritz de l'any 2003 com a millor resultat.
QUERALT CASTELLET Snowboard 'half pipe' Petita gran funambulista
Viu com marquen els cànons d'una autèntica rider de surf de neu. Està tota la temporada penjada a les estacions d'esquí, buscant el millor migtub en què planxar els seus trucs. Amb prou feines se la veu per Sabadell, localitat on va néixer fa 24 anys, però és fàcil trobar-la als Estats Units (on competeix la major part del temps), Nova Zelanda (on viu de juny a octubre amb la seva parella) o, circumstan-
cialment, en alguna estació espanyola per a alguna competició esporàdica.
Queralt Castellet, la petita gran funambulista dels salts sobre el migtub, no té gaires oportunitats de competir a Espanya. Tampoc es limita a cobrir el calendari habitual d'altres snowboarders. Per ella, la Copa del Món no ho és tot. Segueix el circuit nord-americà, el Mundial TTR i també és assídua als X Games, els jocs patrocinats per ESPN que aquest cap de setmana, per exemple, celebren una de les seves edicions d'hivern a Aspen (Colorado, EUA). Allà Queralt busca afinar la seva posada a punt per tenir una gran actuació a Sotxi i enterrar així fantasmes del passat.
Notícies relacionadesQueralt Castellet ja va estar a punt de donar el gran cop als Jocs Olímpics de l'any 2010 a Vancouver. Va passar a la final de 12 amb la tercera millor puntuació, però en els assajos previs a la final va patir una caiguda que la va portar d'urgències a l'hospital i no al podi, on semblava predestinada. Els de Sotxi seran els seus tercers Jocs. Als 16 anys ja va estar a Torí 2006, on va acabar 26a.
Molt ha nevat des d'aleshores i molt notable ha estat la progressió de la rider vallesana, que va ser subcampiona mundial júnior el 2009. Ha disputat tres Mundials, sempre millorant les seves classificacions (10a el 2007, 6a el 2009 i 5a el 2013), i a la Copa del Món ja porta set podis, amb dues victòries (Arosa i Saas-Fee, totes dues el 2011), dos segons llocs i tres tercers. «Jo desitjo una medalla a Sotxi més que cap altra cosa», assegura Queralt, recordant l'inoportuna caiguda de Vancouver, on es va esfumar el seu somni olímpic. Però, tenint en compte la seva joventut, hi haurà més oportunitats, començant per la de Sotxi, on Queralt, abanderada de l'equip espanyol el 2006 i tot just metre i mig de talent pur sobre una planxa de surf de neu, intentarà planxar els seus millors salts en el gelat migtub. Davant tindrà el conegut potencial dels EUA, grans dominadores del migtub, liderades per la veterana Kelly Clark (30 anys) i la jove Arielle Gold (17).
