Escola de 'Puritos'

Arriba el cap. Els xavals no en saben res. «Pròxim dimarts, foto oficial del club. 19.00 hores, Parc Ciclista de Sant Boi. Vestuari oficial». El cap s'ha canviat al cotxe. Els nois estan formats, amb els dos uniformes del Club Ciclista Sant Boi, al circuit només per a bicis, però que també comparteixen amb patinadors alguns dies de la setmana. No saben que Purito Rodríguez s'ha assabentat de la iniciativa i que com a màxima figura del ciclisme català vol reivindicar amb la seva presència que l'esforç de clubs com el de Sant Boi no sigui en va, com predicar en el desert, perquè no hi ha equips, o pocs, gairebé cap, que donin oportunitat als nois, als xavals, als nens que desafien la pilota i volen fer-se ciclistes, que somien ser Purito, Valverde, Contador i, com que el ciclisme no mira tant els colors com altres esports, també Froome, o Quintana, o Nibali. Tant és.

Atents a la megafonia

La megafonia del Parc Ciclista de Sant Boi -fins i tot l'alcalde, que sí que s'ha assabentat de l'arribada del convidat especial, ha fet acte de presència; i amb ell, els pares, les mares, els avis, la tieta, que no saben res de Purito però que han volgut fotografiar el fill, nét o nebot que vol ser corredor- anuncia la presència de Purito. Apareix per sorpresa amb el seu uniforme del Katuixa i amb la seva Canyon, la bici que l'acompanya a tot arreu, per fotografiar-se i fer un parell de voltes pel circuit ciclista, que al més pur estil dels automobilistes serveix per ensenyar, perquè nens a partir de 6 anys i adolescents de fins a 16 aprenguin l'art de convertir-se en corredor en la que sens dubte és la millor escola de l'especialitat. Potser són els últims, vés a saber, però aguantaran mentre hi hagi nens que somiïn córrer un dia el Tour. Ara en tenen 90. 90 nens -i també nenes- als quals, com si anessin a estudiar, se'ls explica com preparar un esprint, com anar a roda, com utilitzar els desenvolupaments de la bici, com aprofitar el vent i on s'ha d'atacar perquè el demarratge no sigui en va. Del Club Ciclista Sant Boi va sorgir Israel Núñez, que ha estat internacional en diverses disciplines, campió d'Espanya de bicicleta de muntanya i que va ser professional amb el Kaiku, i més recentment David de la Cruz.

La condemnada crisi

«I si no surten més professionals no és perquè nosaltres no ens hi esforcem, sinó perquè falten equips, perquè amb la crisi no hi ha patrocinis i és el ciclisme l'esport que més ho nota». Així ho explica Jesús Ruiz, president i ànima del club. Hi ha gairebé un centenar de nois que diversos dies a la setmana, protegits de la selva de la carretera, fan voltes i més voltes pel circuit de Sant Boi, de propietat municipal. «Aquí ningú cobra. Amb 35.000 euros anuals de pressupost gestionem l'escola i els nostres equips base. Tenim patrocinadors que ens donen la roba i fins i tot un parell de cotxes. 

Els pares es fan càrrec de les bicis, encara que comptem amb descomptes per a ells. Si haguéssim de comprar-les nosaltres, no podríem subsistir», explica Ruiz.

La realitat és la que és i el president del Club Ciclista Sant Boi no intenta amagar-la. Ell va voler ser professional. Era de la mateixa generació que el malaguanyat Isaac Gálvez, el ciclista de Vilanova i la Geltrú que va trobar la mort al velòdrom de Gant el 2006. Es va quedar en corredor aficionat però recorda com fa 20 anys «es formaven pilots de 150 corredors en les categories inferiors». ¿I ara? «Ara a penes són 40 els xavals que surten a competir». Per això, Purito llança el crit al cel i vol que amb la seva presència, encara que només sigui simbòlica, els nois, els que somien imitar-lo d’aquí uns anys, se sentin reconfortats i animats per pedalejar cap al futur amb més energia i interès

Notícies relacionades

Norris s’imposa en el caos causat per la pluja a Silverstone

Hoek s’endúl’or júnior europeu i bat el rècord de 100 lliures espanyol

«Qualsevol viatge fora de Catalunya, que ens obligui a passar una nit fora, supera els 2.000 euros. I això que portem els corredors en cotxe; tot un viatge a Astúries representa 10 hores a la carretera. Però han de menjar abans i després de competir. Per això has de parlar amb marques de cotxes que solucionin el problema automobilístic, perquè no tenim pressupost per comprar-los, i reunir-te amb responsables de cadenes hoteleres per aconseguir importants descomptes. Però els peatges són els que són i la gasolina està al preu que està». I així, amb voluntat, com la de Ruiz, tira endavant una de les últimes escoles de ciclisme que hi ha no només a Catalunya, sinó a Espanya. «I perquè jo sóc l’amo de la meva pròpia petita empresa i em puc combinar els horaris, perquè si hagués de complir un horari comercial rígid, difícilment podria dedicar tantes hores al club», subratlla.

Però se’n sent orgullós perquè 90 alumnes, amb una nodrida selecció de nenes, és una xifra considerable, un planter a tenir en compte. I perquè no tots els clubs poden sentir-se contents de tenir un circuit que permeti als alumnes llicenciar-se com a corredor. «Fins que no tenen 15 anys almenys, no els deixem sortir a la carretera. Aquí, al circuit, se senten protegits», celebra Ruiz.