Un ramat sense pastor

Abans que res, sigui aquesta la primera firma per reclamar un monument: que ningú oblidi mai un equip al qual tant deurem sempre.

En un temps en què renuncien papes i abdiquen reines, el Barça va dimitir dimarts de la seva qualitat de totpoderós. Són humans. Tenen vanitat. Vulnerables a la temptació de la mandra, ja no mosseguen. S'han enamorat de si mateixos davant el mirall de l'afalac diari. Tenen fills, potser dormen pitjor, semblen més cansats. No tenen pressa per ser campions de res perquè ja ho han estat de tot. Els pesa la panxa plena que va dir Guardiola amb tanta punteria.

Notícies relacionades

Gran ensurt a La Gayola

Ter Stegen, la tornada agredolça del capità

Sent això cert, també hem de convenir que a aquest formidable grup de futbolistes els ha passat una cosa contra la qual és molt difícil estar alerta: el seu entrenador pateix una greu malaltia i mira de curar-se a més de 6.000 quilòmetres. No hi ha whatsapp que cobreixi aquesta distància emocional ni que suplanti una simple mirada en un entrenament.

Podem burlar-nos del vídeo de Gladiator abans de la final de Roma i fins i tot fer-nos ressò de les veus que asseguren que el vestidor estava ple de gent farta de Guardiola, un pesat obsessiu, i que aquests jugadors guanyen sols. La realitat és que el Barça fa massa temps que fuma al costat de la pólvora i que tot ramat necessita un pastor. La realitat és també que algun dia, hi hagi monument o no, apreciarem amb enyorança la dificultat que implica fer un gran pastís i com és de fàcil que caigui i s'aixafi.