Almudena Muñoz: "Després de guanyar l'or vaig tenir una baixada"

No va ser la primera campiona olímpica espanyola.Miriam Blasco, que pesava cinc quilos més, se li va avançar per 24 hores. ElPalau Blaugranaacollia una categoria cada dia. De quatre de la tarda a deu de la nit,Almudena Muñozva resoldre l'1 d'agost de 1992 la seva primera participació olímpica amb el segon or del judo espanyol. El dia i les circumstàncies van ser diferents, però l'alegria va ser la mateixa.

I això que a la valenciana de 23 anys li va costar assumir un èxit que, confessa, no la va sorprendre. Feia un parell d'anys que pujava al podi en totes les competicions en què participava i aBarcelonano va fer més que “rematar la feina”.

La final amb la japonesaNoriko Mizoguchise li va fer llarga. Va agafar de seguida un avantatge de tres punts i encara quedaven tres minuts davant una lluitadora que s'entestava a tirar-la a terra. “La part de terra no vaig voler tocar-la, perquè ella tenia molta facilitat per treure la cama. I jo veia que a dalt era molt superior, així que vaig dir: '¡Anem a dalt!”. El koka (immobilització) del principi va servir i Almudena va esbufegar al final del combat. “S'ha acabat, ja està”, vaig pensar. Però la judoka valenciana no encertava a exterioritzar la seva alegria. “La gent em preguntava per què no saltava”. Almudena ja havia esgotat tot el seu repertori quan es va assegurar la plata davant la xinesaLi Zhongyun. “A l'acabar la final vaig tenir una mica de baixada”. Li va durar poc. L'endemà, a laVila Olímpica, va descobrir una nova vida.

“Tenia els peus cremats i em feia mal tot el cos, però era feliç, en un somni. Em vaig passar tot el dia firmant autògrafs, amb la medalla penjada. I vaig descobrir que a la vila hi havia restaurants i neveres per tot arreu, amb gelats i begudes gratis. Abans de competir a penes podia menjar; l'únic consol era veure que les de gimnàstica encara menjaven menys”, explica l'actual auxiliar administrativa del Centre Cultural i EsportiuLa PetxinadeValència. La seva vida postolímpica està sent tranquil·la. Es va retirar un any després de ser cinquena alsJocs d'Atlantadel 1996 i, casada amb l'exjudoka i preparador físicCarlos Torres, es va dedicar a treballar per a l'ajuntament de la seva ciutat i a criar els seus dos fills, Carlos (12 anys) i Daniel (8). Les tres caixes al mes de Leche Pascual que va rebre durant 10 anys, com a campiona olímpica, la van ajudar a alimentar el més gran, i el cotxe Seat Toledo Podium gris metal·litzat del premi encara el té guardat amb afecte al garatge. I li queden només set anys per ingressar els més de 600.000 euros que li toquen de la Llibreta de Campions ideada per La Caixa i el seu expresidentJuan Antonio Samaranch.

Notícies relacionades

Carolina Pascual: "Em van malament les coses. ¡Tant de bo pogués tornar enrere!"

José Manuel Moreno: "La meva medalla d'or va iniciar el canvi de l'esport espanyol"

Però a Almudena Muñoz, feliç amb el que li toca, no la faran canviar tots aquests diners. “Sóc una soldat ras i estic bé així”, diu. Va estar molt temps vinculada al judo des de la part federativa, però ho va deixar al veure que només la volien “per figurar”.

Ella és una lluitadora. Ho va demostrar quan es va trencar el genoll el novembre del 89, just abans de viatjar als seus primers Mundials: “Em va caure el món als peus. Vaig estar sis mesos amb crosses, però el gener del 91 ja vaig sercampiona d'Espanyai a final d'aquell any ja tenia plaça per alsJocs”.