Carolina Pascual: "Em van malament les coses. ¡Tant de bo pogués tornar enrere!"

Els temps no són tan bons ara per aCarolina Pascual com ho va ser aquell estiu del 92. Amb 16 anyets, la gimnasta d'Oriola va tocar el cel. No va ser d'or el seu somni, però laplata va compensar amb escreix la preparació duríssima en un esport que adora però que la va consumir per dins, fins al punt que als 18 anys va dir prou. Ja no podia suportar les 12 hores diàries d'entrenament, els marejos, la febre, les rebentades d'una dedicació necessària per arribar a l'excel·lència en larítmica, com feien les russes i les búlgares, les seves grans rivals de sempre.

Vint anys després, quan acaba de fer 36 anys, la Carolina passa per dificultats a la casa d'El Palmerar, a Oriola, amb un jardí abans senyorial i un mosaic a la façana que recorda que allà hi viu algú important: Glorieta Deportista Carolina Pascual, diuen les rajoles. Comparteix la casa amb els seus pares, Manuel i María Jesús, i la hipoteca de 450 euros mensuals és un llast per a tots tres.

“Sí, em van molt malament les coses. Estic tirant endavant com puc, però vull aixecar el cap”, afirma aquesta noia, ara dona, que encara conserva tota l'elasticitat que li permet posar sense problemes per a les fotos amb el taló al clatell. Les parets del xalet estan plenes de fotografies amb els Reis, medalles i trofeus conquistats en la seva curta trajectòria esportiva. Vestigis d'un passat brillant en un present que, com a tot el país, colpeja fort.

“¡Tant de bo pogués tornar enrere i participar en uns altresJocs Olímpics! Jo vaig néixer per a això, per a la gimnàstica, i amb molt de gust em posaria el mallot i em col·locaria una altra vegada a la moqueta”, assegura la hiperflexible Carolina, entre bromes i veritats. Ara es penedeix d'haver deixat la rítmica tan jove, però llavors, en aquell llunyà 1993, ja no podia més.

“Després de Barcelona, em vaig trencar un peu, vaig estar nou mesos amb crosses, vaig engreixar-me, va baixar el meu estat de forma i, malgrat tot, vaig guanyar una medalla de plata en maces al Mundial d'Alacant del 93. Havia d'haver aguantat fins als Jocs d'Atlanta, el 1996, ara ho veig. Però no ens van cuidar com haurien d'haver fet. Si ens haguessin mimat més, ens haguessin intentat convèncer, haguessin estat més a sobre, potser hauria continuat. Però no em van cuidar'”.

A dalt d'un núvol

Malgrat la duresa d'aquella època (la d'ara tampoc dóna treva a la medallista de plata), Carolina en conserva els millors records. “Van ser els millors anys de la meva vida. Viatjava molt, coneixia gent, tenia admiradors' Coses que no me les hauria donat una vida normal. A l'estranger m'estimaven amb bogeria, les russes van portar un maletí ple de diners perquè competís amb elles. En el món de la rítmica hi havia les russes, les búlgares' i Carolina Pascual”.

Notícies relacionades

José Manuel Moreno: "La meva medalla d'or va iniciar el canvi de l'esport espanyol"

Mercedes Coghen: "Els miracles no existeixen"

I en aquest univers de dolces recordances destaca, com no pot ser d'una altra manera, el seu estiu barceloní del 92. “Ho recordo tot amb gran afecte. Cada nit somiava amb la medalla, només em faltava veure'n el color”. Al final va ser platejada, al vell Palau d'Esports de Montjuïc i darrere de la ucraïnesa, enquadrada a l'Equip Unificat, Aleksandra Timoixenko.

“A l'últim aparell [maces], la gent no parava de cridar, era com si estigués amb mi a la pista, i no vaig sentir l'avís de la música. Vaig començar tard, a cent per hora, canviant algunes coses, però vaig clavar l'exercici”. I Carolina va pujar als núvols.