José Manuel Moreno: "La meva medalla d'or va iniciar el canvi de l'esport espanyol"

La seva medalla d'or va ressonar com un tret. Havien passat uns quants dies des de la inauguració i l'equip de casa, la potent esquadra espanyola construïda a base dels diners del plaADO, encara no havia pujat al podi.

Però el primer cartutx que no era de fogueig va fer diana. José Manuel Moreno Periñán era el campió del món del quilòmetre contrarellotge (1991) i el dia de la inauguració ni tan sols va assistir a la cerimònia, ja que en aquella hora s'estava entrenant sota el puny de ferro del preparador rusAleksandr Nietzigorostev. El dia de la final, va escalfar els músculs lluny delvelòdromde laVall d'Hebroni un helicòpter el va traslladar pocs minuts abans de començar. Equipat com un torero (“Portava de tot: la meva estampeta del natzarè, el meu número 13, la ferradura, la Mare de Déu de la Mercè”), el supersticiós ciclista va deixar la ment en blanc, va arrencar com una fúria i va plasmar sobre la fusta importada del Camerun tot el que havia entrenat. “El quilòmetre contrarellotge l'última mitja volta, que era on es guanyava la prova”.

I vaja si va guanyar. Va pedalejar com un posseït a 56,834 quilòmetres per hora i va parar el cronòmetre a 1.03.342 minuts, nou rècord olímpic. “La gent em mirava fent salts com boja. Ho havia aconseguit. Havia fet gairebé 20.000 quilòmetres en els últims 20 mesos, i el resultat era allà”, rememora Moreno a la calma de les platges de Chiclana, el poble gadità del seu pare, emigrant a Holanda, on la família va tornar quan ell tenia 8 anys.

Notícies relacionades

Carolina Pascual: "Em van malament les coses. ¡Tant de bo pogués tornar enrere!"

José María van der Ploeg: "Triomfar en la ciutat on vas començar a navegar no té preu"

Un or, el de Barcelona, que va significar alguna cosa més que un lloc preferent al podi. “La gent no ens tenia fe, i allò va servir d'estímul per als companys. 'Vull que sàpiguen que podem', van ser les primeres paraules que vaig dir. 'Si aquest ha pogut, nosaltres també', van pensar ells. La meva medalla d'or va iniciar el canvi de l'esport espanyol”, assegura Moreno sense un punt de supèrbia, però sí amb molt d'orgull. “Allò va fer veure a tots que podíem fer-ho. Sempre estàvem amb les expectatives, però sempre ens quedàvem amb la medalla de fusta. Ara, l'esportista espanyol ja s'ho creu. Abans, el sol fet d'anar als Jocs ja era un premi suficient, però a Barcelona ens vam adonar que podíem anar per la medalla”. I així va ser. Després del seu or, en van arribar 12 més, quan Espanya només n'havia guanyat cinc en tots els Jocs anteriors.

Moreno va forjar el seu èxit gràcies a dos factors. El seleccionador espanyol de 1988 el va descartar per al quilòmetre a Seül, i l'andalús es va tornar boig d'ira a la grada quan va veure que el campió, el sovièticKiritxenko, era el mateix que havia derrotat mesos abans alsEuropeusde Sant Sebastià. L'arribada del tècnic rus també va ser clau en la seva consagració. “Sempre deia que hi havia un dia a l'any per descansar, que triés quin”, explica Moreno de Nietzigorostev, amb qui discutia gairebé diàriament però que va saber atiar la seva ambició i orgull. “Era un gran psicòleg, jugava amb mi, em canviava els entrenaments, però no me'n perdonava ni un: deia que el dia que tu no t'entrenaves, el teu contrincant s'entrenava el doble”.