Mercedes Coghen: "Els miracles no existeixen"

El remat del 2-1 de la final contra Alemanya va ser d'Eli Maragall, la neboda del llavors alcalde deBarcelona; qui llançava aquells tipus de falta eraCarmen Barea; la figura era la portera,Mariví González Laguillo, i la capitana eraMercedes Coghen. Però el que importava de veritat era l'equip: la sorprenent selecció d'hoquei sobre herbaque va donar aEspanyala primera medalla olímpica d'or femenina en un esport col·lectiu i que es va convertir en una de les bombes delsJocs del 92. "Segueixo trobant-me gent que cridava, que ens animava, perquè veia unes noies que podien ser la seva filla, la seva neboda o la seva cosina, que van aconseguir emocionar amb un esport desconegut i minoritari que no creia que els pogués donar tantes alegries", assegura Mercedes Coghen Alberdingk-Thijm, de pare d'origen belga i mare holandesa, però nascuda a Madrid, colors que defensa ara des de l'ajuntament de la ciutat i, anteriorment, amb la candidatura per als Jocs del 2016. Tot i els 20 anys transcorreguts, no acumula ni un gram de greix, i la indumentària de l'equip del 92 li escau de meravella quan evoluciona per la seva entitat de sempre, el Club de Campo Villa de Madrid.

Coghen parla de bomba, però no de miracle. "Els miracles no existeixen, allò va ser fruit de la feina", afirma. I desgrana els seus records. Els 145 dies que totes van viatjar pel món, el 1991, buscant rivals. "Competíem amb tot el que es movia; si eren nois, veterans o juvenils, millor, perquè això ens donava nivell". La Lliga del 92 que s'acaba aviat perquè a l'abril es puguin concentrar, en règim gairebé monacal, aTerrassa, el bressol de l'hoquei. Van ser els primers esportistes que van entrar a laVila Olímpica. "Amb la nostra casa al damunt", diu. Aquella dedicació exclusiva durant dos anys va comportar tota mena de sacrificis (família, estudis, excedències...) fins a arribar a conformar un grup boig per l'hoquei i ple de caràcter i compromís. "Si no s'arriba unit a una competició d'aquest nivell és impossible aconseguir un resultat així, perquè el que és més important en un equip és saber que la que està al costat ho donarà tot per tu, encara que tingui un mal dia".

Notícies relacionades

Carolina Pascual: "Em van malament les coses. ¡Tant de bo pogués tornar enrere!"

José Manuel Moreno: "La meva medalla d'or va iniciar el canvi de l'esport espanyol"

I així va ser.Austràliaen quarts,Corea del Suden semifinals (amb pròrroga) iAlemanyaa la final (pròrroga) van anar caient davant de l'empenta d'un grup que es va forjar des de la convicció. "Dos anys abans, el seleccionador,José Brasa, ens va reunir a laResidencia BlumedeMadridi ens va plantejar tres possibilitats: participar, com a equip organitzador que érem; esforçar-nos una mica més i no quedar malament, o anar a totes. A ningú se li va passar pel cap dir que volíem anar a passar-nos-ho bé o simplement a passejar: hi vam anar amb tot".

La recompensa va ser brutal. "Vaig acabar esgotada de les emocions. A més, em van elegir per portar la bandera en la cerimònia de clausura: va ser un detall impressionant". Mercedes Coghen va participar d'una màgia especial, la deBarcelona 92, que li agradaria que Madrid també pogués reproduir el 2020, després de les seves candidatures fallides per al 2012 i el 2016. "Crec que Madrid podria repetir aquell ambient espectacular, perquè és una ciutat d'una mida ideal, on tot està a prop i on de seguida la gent se sent com a casa".