José María van der Ploeg: "Triomfar en la ciutat on vas començar a navegar no té preu"

Durant aquell estiu beneït del92, sortia al balcó cada matí i contemplava l'escenari que havia vist sempre. Des del seu apartament temporal a laVila Olímpica,José María van der Ploeg, d'avi i pare holandesos però barceloní de tota la vida, podia veure l'estat del mar i la intensitat i direcció del vent. En aquest sentit, jugava amb avantatge. “Això et dóna un plus de confiança i de tot”, confessa ara, 20 anys després, sempre al mar i a bord d'alguna embarcació de vela amb la qual poder competir colze a colze, cos a cos, amb els seus rivals, però no obstant amics. És el que li agrada, i el que el va portar a coronar-se en un escenari tan familiar en aquellsJocsque van entronitzar també molts altres esportistes barcelonins, catalans i espanyols: els de casa.

“Triomfar, arribar a dalt del tot, a la ciutat on vas néixer, on vas començar a navegar, no té preu”. Quan diu això, a Van der Ploeg, llop de mar de 54 anys, se li il·luminen les pupil·les darrere de les seves inseparables ulleres. Als anys 80, havia perdut gairebé les esperances de complir la il·lusió de ser regatista olímpic. Va fallar en els seus intents de classificació de 1980 (classeSoling) i 1984 (Finn). Així que quanJosé Luis Doresteli va proposar d'ajudar-lo a preparar-se per ser campió el 1988 (Seül), José María hi va acceptar encantat. “Si no puc anar als Jocs com a regatista, almenys hi aniré com a entrenador”, va pensar.

Doreste va triomfar a Pusan, a 600 quilòmetres deSeül, i Van der Ploeg --amarat ja de tots els secrets del Finn-- es va preparar per fer el mateix a la riba de casa seva. Es va castigar durant 19 interminables mesos les espatlles i els genolls (li faltaven 10 centímetres d'altura i havia de suplir-los amb una armilla de 14 quilos al pit per portar el vaixell més pla i obtenir així més velocitat) i va arribar preparat, però exhaust, als Jocs. “La setmana abans estava fent recuperació a les espatlles, a causa d'aixecar tantes peses”, recorda Van der Ploeg, que va imposar tal superioritat en la competició que quan faltava una regata ja era campió, amb 21 punts per sobre del nord-americà Brian Ledbetter. A la setena ja no va sortir.

Notícies relacionades

Carolina Pascual: "Em van malament les coses. ¡Tant de bo pogués tornar enrere!"

José Manuel Moreno: "La meva medalla d'or va iniciar el canvi de l'esport espanyol"

L'endemà de rebre la medalla d'or, el regatista va decidir que mai més tornaria a unsJocsen Finn, una categoria molt exigent físicament. Però no va complir la seva promesa: Van der Ploeg va aconseguir dos diplomes olímpics més al ser 6è en Finn el 1996 i 7è enStarl'any 2000. El regatista que un dia va témer retirar-se sense haver estat en uns Jocs va triomfar en tres. Però cap com els deBarcelona.

“La vela mai ha disfrutat d'estar a la mateixa ciutat dels Jocs, però a Barcelona va ser diferent. Érem uns privilegiats, estàvem al centre de tot. La distància entre la nostra habitació i el mar era mínima, i per primera vegada vam poder viure a la Vila Olímpica i disfrutar de les cerimònies”, rememora. Per a ell, a més, hi ha una Barcelona, una Espanya, d'abans i després dels Jocs. “Ja no va ser només l'èxit esportiu, sinó el que va suposar d'orgull per a nosaltres i la imatge que es va donar arreu del món”. Irrepetible.