La mà de Leo

Per als que encara arrosseguen la vella síndrome culer d'haver de sentir un inquiet formigueig a l'estómac per disfrutar, aquest punt masoquista forjat durant anys i anys de patiments, i que esperaven la cita d'ahir a la nit amb una certa desgana, orfes d'aquest contradictori al·licient, sabent que no hi havia res a témer, el Barça que dirigeix Pep Guardiola els va deixar un altre petit àlbum ple de moments per recordar amb l'enlluernadora figura de Leo Messi a la portada.

Res extraordinari, és cert, perquè ja són tants episodis gloriosos que tot sembla poc. Però és probable que algun dia es trobi a faltar el que ara es veu com una rutina. I no ho és. Amb Messi en joc, res pot ser rutinari. No hi ha res igual al món. Ahir es va convertir en el primer jugador de la història de la Champions que marca cinc gols en un partit. Sí, cinc. Una maneta ell sol. Haurem de reescriure-ho i rellegir-ho per poder-nos-ho creure. Així són les coses amb Leo, tan extraordinàries que semblen mentida. I a imatge i semblança seva, l'equip que ell guia.

PER RECORDAR / En aquesta excepció convertida en norma, el Barça va triturar el Bayer Leverkusen (7-1, 10-2 en el global de l'eliminatòria) com si la Champions fos un entrenament i els alemanys, una colla d'amics. No va ser un gran partit, però algun dia el Camp Nou enyorarà poder viure nits com aquesta, i potser llavors molts els donaran el valor que es mereixen i lamentaran no haver-les disfrutat prou i haver marxat cap a casa abans d'hora, com va passar ahir al tram final. Es van perdre el gol de Messi. El cinquè. Total, un més. No ve d'un. Doncs sí. Tot, fins al més petit detall, mereix ser assaborit.

El dia abans, a l'Emirates, ningú se n'havia anat abans d'hora, esperant el miracle de l'Arsenal, el quart gol que no va arribar i que ha deixat fora de la competició els anglesos. Com el Manchester United, el finalista de Wembley, o el multimilionari City, i als quals potser d'aquí una setmana acompanya el Chelsea d'Abramovic, que no hi ha manera que pugui conquistar la Champions, el gran i únic capritx que no pot comprar.

Ni 1-3 ni històries; Guardiola va traçar l'alineació sense mirar el marcador, fidel a la seva paraula que Europa no tolera pecats de supèrbia. Va posar en escena un equip sense reserves, el millor del millor tret de les absències obligades de Puyol, Alexis i Abidal, els únics que hi podrien ficar el cap si es jugués la final a l'Allianz Arena de Munic.

Notícies relacionades

Un Barcelona salvatge sepulta el Madrid i obre una nova era

Marc Márquez s’exhibeix i guanya el seu sisè esprint consecutiu

EL MADRID, A LA VISTA / Munic, sí, aquest és el punt en l'horitzó que es va acostant a poc a poc. Un curt camí de quatre partits, del qual han desaparegut grans enemics, però en què és probable que tard o d'hora aparegui el pitjor de tots, l'únic amb qui sembla obligat a lluitar el Barça per la corona que llueix amb tant honor. Una cita que tothom dóna per feta amb l'únic dubte de si serà abans de Munic o si serà veritat que aquesta terrible relació que es viu amb el Madrid de Mourinho està condemnada a escriure una pàgina insuperable. Una final de la Copa d'Europa, la final mai vista.

De moment, el Barça ja ha fet un pas més que el Madrid, pendent de resoldre al Bernabéu el duel amb el CSKA (1-1 a l'anada). El Madrid amb Mou ja ha trencat la maledicció de vuitens i és més que probable que segueixi avançant. El Barça l'estarà esperant una altra vegada. I Messi. «Et veuré a Munic», li va xiuxiuejar a Guardiola el seu col·lega del Leverkusen, Robin Dutt. «Així ho espero», va dir tímidament el Pep. Han posat la directa.