Un exèrcit de joves contra el foc de Larouco
L’incendi de Larouco, el més devastador des que hi ha registres a Galícia, deixa un territori arrasat i una pena immensa, però també l’orgull d’un poble unit contra el foc i d’una joventut exemplar que es va entregar per complet a la lluita per frenar les flames i salvar els seus llogarets.
«L’ajuda que ens brinden ha sigut un descobriment i és un gran orgull», afirma l’alcaldessa

A Larouco, el verd cal buscar-lo cap al sud. L’incendi més gran de Galícia des que hi ha registres va començar en aquest municipi i s’ha estès per O Bolo, Petín, A Rúa, o Barco, Vilamartín de Valdeorras, A Veiga, Carballeda, Quiroga i les muntanyes d’O Courel, ha devorat més de 30.000 hectàrees i ha deixat enrere una zona zero de dominada pel negre.
L’infern va arribar a Larouco el 13 d’agost, quan la joventut ja es preparava per a la romeria de Freixido, que se celebraria l’endemà. No hi va haver sopar popular ni DJ perquè les flames van escombrar tots els plans del pont del 15 d’agost, el més festiu de l’any. El foc va desencadenar dimonis i destrucció, i amb això una solidaritat tan descomunal com l’horror que provocava al seu pas. Així ho descriu l’alcaldessa, Patricia Lamela, desconcertada encara pel "rar comportament" d’un incendi imparable. Ella coneix bé com és enfrontar-se a un foc perquè amb 19 anys va treballar un estiu en una brigada municipal i va participar en l’extinció d’incendis molt menys voraços que aquest. "És dur i molt perillós, recordo que vam tenir diversos ensurts. Per això a Larouco no tenim brigada; sé el que és, un curs i a treballar sense experiència. Si li passa alguna cosa a un veí no m’ho perdonaria mai", afirma.
"Un gran orgull"
Lamela relata pas a pas com es van viure els primers minuts, les hores següents i, desgraciadament, els dies que ja suma la lluita contra aquest foc que s’ha carregat cases, negocis i massa forestal. Però la cara se li il·lumina quan parla de l’entrega dels veïns que es van enfrontar a les flames amb els seus propis recursos per mirar d’evitar l’avenç de les flames. Els més grans protegint els seus béns i els del veí, però sobretot els joves, un exèrcit d’uns vint anys que no van dubtar ni un segon a presentar-se com a voluntaris. "Per a mi va ser un descobriment i és un gran orgull", afirma.
El canal de Whatsapp que el concello fa servir com a xarxa de comunicació per difondre crides municipals es va convertir en l’altaveu que assenyalava on era el perill. Si el missatge era "Tots a Freixido", s’hi presentaven amb pales, eines agrícoles i matafocs. "Els joves trigaven tres minuts a arribar, i de vegades apareixien als capós dels cotxes perquè no hi havia lloc per a tothom", relata l’alcaldessa. Van aguantar l’impossible. "L’últim dia, quan els grans ja estàvem rebentats, ells seguien al peu del canó", afegeix.
Ells són més de 40 joves, la majoria d’uns vint anys, homes i dones que es van llançar a ajudar sense pensar-ho. Rubén Pacheco, de 22 anys, estudia a Santiago i passa els estius a Larouco, on també treballa com a socorrista a la piscina municipal. El fatídic 13 d’agost estava prenent alguna cosa en un bar de Larouco quan algú va rebre la trucada i va alertar els assistents. "Va dir que estava cremant i que necessitaven ajuda. Molts vam sortir al moment i jo vaig enviar un missatge per un grup d’amics d’aquí", relata. Es van presentar al punt d’origen, en un camí entre Larouco i Seadur, on hi havia una motobomba i un munt de veïns col·laborant. "Vam fer el que vam poder. Des de tirar manguera a apagar en certs llocs i el que ens deien els efectius que podíem fer. Ens hi vam quedar cinc o sis hores". Quan se’n van anar a casa "no semblava que seria el que finalment ha sigut", admet.
Les cinc o sis hores inicials no van ser més que el principi. Durant tres dies es van bolcar amb el foc. Ja ningú es recordava de la romeria de Freixido, tot i que les taules i les cadires ja estaven col·locades. L’empresa va tornar uns dies després a recollir-les. "Som un grup d’unes 20 persones a Larouco i unes 20 més de Seadur. Molts ens vam ajuntar i vam ajudar en el que vam poder. Va ser molt intens i ho vam viure amb molta angoixa i una sensació d’impotència perquè en alguns moments ens vèiem superats per la situació", comenta el Rubén. Confessa que enfrontar-se a allò era imponent i que sempre van tenir molt clar el perill que comportava: "Des del principi ens vam proposar ajudar, però amb cap, i per sort tots estem bé".
Esperant la pluja
L’entrega d’aquests joves és tal que alguns dels que van venir per vacances han retardat la seva tornada. "Fins que plogui i acabi tot no se n’aniran", diu l’alcaldessa. Un d’ells és el belga Ioannis Klimathianakis, de 21 anys, que estiueja allà des que és petit. Explica que portaven diversos dies alerta, pels focs de Maceda. "Els vèiem des d’aquí i n’estàvem pendents". El dia que va començar a cremar Larouco, el Ioannis estava passant la tarda amb amics en una cascada. "Ens van trucar i hi vam anar. Hi havia molta gent ajudant, fent el que podia, i simplement ens hi vam unir".
La situació va anar a pitjor. "El segon dia ens van dir que el foc estava en una nau de castanyes i hi vam anar set, estava just al costat de la muntanya i vam veure com començava a cremar, vam fer perímetre amb mangueres". D’allà a Freixido i de Freixido a Seadur, on van veure amb impotència com cremaven diverses cases. Mai es van rendir. "Un orgull", emfatitza l’alcaldessa.
- Tribunals Una veïna de Sant Adrià s’enfronta a 25 anys de presó per matar la seva parella amb «118 ganivetades» simulant «un joc sexual»
- Carme Forcadell: "Sabíem que pagaríem un preu, però no que seria tan car"
- L’estabilitat de la legislatura Puigdemont i Junqueras donen aire a Sánchez abans de reprendre el curs
- El futur Liceu Mar farà guanyar a BCN un nou passeig marítim
- De «no vull ser pare» a «superpare de l’any»: Bertín Osborne i la paternitat com a negoci