¿Per què? ¿Per què?

Doncs res, el mateix de sempre, la clàssica passejada pel Bernabéu.Un altre episodi del Dia de la marmota en què el Barça ha convertit cada duel amb Mourinho, en què canvien petits detalls, però es manté el guió, el malson que tortura Florentino i la cort blanca i de la qual no hi ha manera de despertar-se. La Copa que Sergio Ramos va fer miques va patir ahir a la nit un desperfecte més dolorós a mans d'un Barça que va col·locar mig peu a les semifinals (1-2) en una altra reivindicació d'estil, bon gust, caràcter i futbol, molt futbol.

Els culers que van anar al Bernabéu es van tornar a donar el gran gust de corejar «olés» i «¿per què? ¿per què?», davant una grada que va passar del deliri a la frustració. Una altra vegada. Dels crits al silenci, com un cementiri d'on l'afició va anar desfilant abans d'hora. Una altra vegada. I en van... «Onze Juanitos, volem onze Juanitos», es va sentir en els últims minuts, enmig de l'enfonsament blanc, corrent i corrent darrere la pilota, en un suplici terrible.

Primer Puyol, a l'estil d'Evaristo, després d'un córner llançat per Xavi, el cor i el cap, i després Abidal, un altre dels grans símbols d'aquest Barça, les mans negres que van alçar la Copa a Wembley, l'exemple de la força interior d'aquest grup, de superació, de lluita, de fe, van tornar a capgirar un partit que es va obrir com a la Lliga i que podria haver acabat igual o millor. Al Barça li van sobrar ocasions per sentenciar l'eliminatòria davant un rival que a penes va trepitjar l'àrea i que va clavar més puntades a les cames blaugranes que a la pilota. Un Madrid desastrós, pobre, pobre, pobre per més milions que s'hagi gastat.

Guardiola, que segueix sense perdre al Bernabéu, va tenir un gran regal d'aniversari. No ja pel marcador, sinó per l'empremta que van tornar a deixar els seus. Just al revés que Mourinho, el gran perdedor, no ja per la derrota, sinó per la manera de perdre, tan miserable, sense ni mica de grandesa. Ronaldo va marcar però allà va morir la seva figura, desaparegut en combat, per no perdre el costum. Messi es va quedar a zero i no va estar a la seva altura, però sempre va tenir al voltant un munt d'enemics a punt per enderrocar-lo.

L'escenografia del Bernabéu, que ahir va rebre una àmplia representació del govern del PP a la llotja, resulta més tensa i tortuosa a cada clàssic. El Barça ha convertit aquest estadi en una paròdia del que passa per ser el Madrid. Del senyoriu, ni rastre, gràcies a la inestimable ajuda de Mourinho que ha portat el club per un desagradable camí on s'imposen les males maneres i la falta absoluta d'esportivitat. El Barça sempre ha estat maltractat, igual que el Madrid al Camp Nou, però en els últims temps s'ha travessat perillosament la ratlla, a imatge i semblança de la conducta de la mà que els guia. Des de cridar «puta Barça» d'una grada a una altra fins a corejar «Messi, Messi, subnormal», passant per un ampli repertori d'insults de pèssim gust. És el fruit del que ha sembrat Mou, encantat de moure's pels baixos fons. Això sí, de futbol, res.

Notícies relacionades

El Barça s’assegura Montjuïc per si no reobre el Camp Nou

De Chen a Alan

Quan va trobar el que buscava, l'1-0, a Mourinho li hauria encantat que l'àrbitre hagués xiulat el final. Ja li sobrava tot, i per sobre de qualsevol cosa, la pilota. Que el seu equip no jugui a res, que llanci pilotes llargues enlloc, no li importa. Però a l'hora de sortir de la banqueta a protestar a l'àrbitre, és el primer i el segon, Karanka, el fidel titella, sempre a punt per obeir el seu amo.

Igual que Pepe, un futbolista menyspreable, que ahir va oferir un altre recital de mal estil. Pitjor que això. El caçador caçat, fent teatre del dolent, rebolcant-se a terra com un comediant i, tot seguit, trepitjant la mà de Messi a terra. I aquest és l'estendard de Mou. Així li ha anat i així li va. Però ni a puntades pot amb aquest Barça. La tortura continua. La justícia poètica s'imposa.