El primer aniversari del Mundial de Sud-àfrica

El silenci del cim

Espanya commemora la conquista del títol convertida ara en una referència planetària sense que cap altra selecció se li acosti

Iniesta, a punt de marcar el gol que va fer campiona Espanya.

Iniesta, a punt de marcar el gol que va fer campiona Espanya. / EFE / GEORGI LICOVSKI

4
Es llegeix en minuts
MARCOS LÓPEZ
BARCELONA

Cesc va passar la pilota amb extrema suavitat, gairebé a càmera lenta -«no series res sense mi», sol fer broma a Iniesta quan el veu-, Van de Vaart es va tirar desesperat per evitar l'inevitable i Stekelenburg, el porter holandès, es va preparar per sortir a les fotos, mentre Andrés, un jove humil de Fuentealbilla (Albacete), aixecava la cama dreta per fer el gol que col·locava Espanya al cim. Des d'aleshores, 11 de juliol del 2010, segueix instal·lada en l'eternitat. Viu sola i en silenci. Ningú se li acosta.

L'ESTIL La pilota o el triomf d'una revolució

A Vicente del Bosque li va tocar el llegat de Luis, el vell savi que va emprendre una revolució que va portar Espanya, la trista i fatalista Espanya, al paradís. Vicente va tocar poc aquell llegat. En tot cas per millorar-lo encara més des que la selecció, guiada per Xavi, va arribar al tron de l'Eurocopa (2008). Va incorporar Piqué, va apostar per Pedro i va transformar la pilota en objecte de culte. Va triomfar una revolució en un país on els petits no servien per jugar a futbol i on la fúria servia per a tot. Amb fúria es perdia fa més de mig segle (el quart lloc de Brasil-50 amb Zarra batent Anglaterra a Maracaná) i amb fúria tampoc es va arribar enlloc. «Excel·lència, hem vençut la Pèrfida Albion», deia el telegrama que va trametre Armando Muñoz Calero, que ja havia servit a la División Azul que Franco va enviar com a suport al règim de Hitler, al llavors cap d'estat.

Quan va marcar Iniesta el gol de la seva vida, ja a l'inici del segle XXI, lluny, molt lluny de les frustracions del segle passat, no hi va haver cap telegrama. Però el missatge que va deixar Espanya encara perdura. «Al final, el futbol t'ho torna tot. T'ho torna si treballes, si hi creus, si el sents, si només vius per a ell», va declarar el jugador blaugrana a aquest diari, només dues hores després de la seva eterna obra, encara a les entranyes del Soccer City de Johannesburg. El temple de la glòria. Espanya, en realitat, va fer un gran favor al futbol.

L'HEROI «Al controlar la pilota vaig notar el silenci»

El futbol va ser just amb la selecció i, no cal dir-ho, amb Iniesta, l'heroi menys pensat de la final. Podia haver estat Sergio Ramos, va tenir dues ocasions de gol contra Holanda, però va fallar. Podia haver estat Cesc, però també va fallar. Li correspondria aquest honor al peu providencial i màgic de Casillas -encara avui costa creure com Robben no va marcar aquell gol-, però el destí li tenia reservat un lloc a Iniesta. I, també, a Dani Jarque, el central de l'Espanyol, el seu amic desaparegut tràgicament. «Cesc em passa meravellosament la pilota perquè ho fa molt ràpid. Me la dóna perfecta. Rasa i bé. Quan jo la controlo, noto el silenci a l'estadi, Sí, sembla estrany. Però el vaig percebre. ¿És possible sentir el silenci amb 100.000 persones? Sí, jo el vaig sentir. Semblava que tothom es parava, com si s'hagués quedat congelat. Al fer el control, em va quedar botant la pilota i perfecta per xutar. Jo ja sabia que entraria. ¿Per què? No sé explicar-ho, però ho sabia». I va entrar la pilota d'Iniesta en un xut que va canviar la història d'un país. Des d'aleshores, no existeix la fúria. Només el futbol, l'estil, la pilota....

LA LLAVOR L'essència del Barça, l'origen de tot plegat

«Estimo el Barça i m'agrada Espanya». Paraula de Bert van Marwijk, el derrotat seleccionador holandès. «Espanya sembla una còpia del Barça», va resumir Johan Cruyff, el tècnic que va introduir una llavor el 1988 que no només va provocar una ruptura brutal amb el passat al Camp Nou (en 23 anys el Barça ha guanyat quatre Copes d'Europa i 11 Lligues) sinó que va portar la llum al futbol espanyol. Amb la Quinta del Buitre, Espanya no va arribar enlloc. Ni a Mèxic-86, tot i els cinc gols de Butragueño a Querétaro, ni a Itàlia-90. Amb l'herència del Barça de Cruyff ha articulat un discurs futbolístic de tanta potència que és una referència planetària. Més enllà dels jugadors blaugrana (van ser tres a l'Eurocopa i vuit al Mundial), Espanya té una idea. I això val una fortuna. Essència culer, mans blanc-i-vermelles (primer el Zapatones Luis) i seny madridista (l'entranyable Vicente) en un grup que es va fusionar de manera màgica durant 50 dies a Sud-àfrica.

Notícies relacionades

EL FUTUR Una idea i joves per alimentar-la

No és casualitat que Espanya guanyés fa dues setmanes l'Europeu sub-21 ni que el Barça de Guardiola sublimi la idea inicial de Cruyff gairebé fins a la perfecció: dues Champions en tres anys. Darrere Casillas i Valdés treu el cap De Gea, emergeix Thiago rere Xavi i Iniesta, mentre que Busquets i Javi Martínez són contemporanis (tots dos tenen 22 anys) i Muniaín corre per arribar. ¿I el Brasil? Ganso, Neymar i el desert. No és el Brasil. Holanda, el model original, ja és una mala còpia però la jove Alemanya de Löw sí que intimida. ¿L'Argentina? Té Messi, el millor, i el maltracta. Li falta la pilota i una idea. Tot allò de què disfruta Espanya.