Article d'Andrés Jiménez: 'Per mi, sempre seràs Conan'

No sé a qui se li va acudir el sobrenom. Crec que a algun dels graciosos de l’època de la selecció juvenil, però el que sí que és clar és que això de Conan el bàrbar a Fernando Martín li quedava que semblava fet a mida. I malgrat el temps que ha passat, veure-li la cara al mític guerrer cimmeri i recordar-me de Fernando és tot la mateixa cosa. El que sí que recordo perfectament és que la primera vegada que vam coincidir junts va ser a Pamplona, en una concentració juvenil precisament on Pepe Casal, que ha estat preparador físic de Pau Gasol, ja ens feia córrer muntanya amunt.

En aquella època, Fernando i jo (que érem del 62) teníem 15 anys i tots dos feia poc que li fotíem al bàsquet. Diguem que era una qüestió semàntica: ell no tenia gaire idea de jugar i jo ni tan sols punyetera idea. Però a partir d’aleshores la nostra carrera va transcórrer en paral·lel, ell pels seus madriles, jo per Badalona i junts a la selecció.

El pitjor record que tinc de llavors era haver de marcar-lo, ja que Fernando, deixem-nos d’història, era una força de la naturalesa. Tant és així que, si a això hi sumem l’altre tret característic de la seva personalitat, el caràcter, teníem un còctel explosiu perfecte. Perquè se’n facin una idea, si Conan era un paio a qui no li agradaven precisament les mitges tintes, a Fernando encara li agradaven menys.

Una de les coses que més furiós el posaven era perdre, i si a sobre esmaixaves a cistella davant d’ell, ni t’ho explico. Les topades entre els dos Fernanditos, el Romay i el Martín, en els entrenaments de la selecció eren mítiques. I és que a Fernando, el Martín, això que el seu oponent fes un pam més que ell, diguem que el motivava encara més. Per això, un altre dels espectacles que no tenia preu era veure com posava a caldo un inexpert Arvidas Sabonis en els èpics enfrontaments Espanya-URSS d’aquella època. Crec que el bon jan d’Arvidas va aprendre a jugar per fora arran d’això.

Bromes a part, i pel que a mi respecta, no vam tenir mai problemes. Sempre em va causar una enveja sana la fortalesa i l’amplada d’espatlles que tenia el punyeter, i ell deia que amb les meves cames ningú l’hauria parat. Finalment, Fernando va acabar fitxant pel Madrid i jo pel Barça. Encara sort, perquè a partir d’aleshores va ser Audie Norris, un altre paio molt especial, l’encarregat de fotre’s canya amb ell fins a atipar-se’n.

En la seva època de la NBA vam perdre una mica el contacte. No obstant, alguna vegada que havíem coincidit, m’explicava batalletes d’allà i la veritat és que Fernando ho va passar malament als Estats Units.

Ser un pioner en aquella època li va costar moltíssim. Recordo que deia, a propòsit d’un d’aquells camps d’entrenament al qual el van portar al principi de fitxar pels Portland Trail Blazers: «Tio, no et pots ni imaginar el que és allò. És la guerra. Et porten gent que l’han tret dels playgrounds i que no juga per ser una estrella, sinó que ho fa pel pa dels seus fills. Et veuen allà i sents que es diuen els uns als altres, aquest és el blanquet aquell europeu que ens vol prendre el lloc».

Notícies relacionades

María Torres, karateka: "A casa estiro més la corda que al tatami"

Parlem de ‘Huijsenbauer’

Crec que el nas l’hi van rebentar en un d’aquells campus de prova. I és que allò de la NBA no era com ara. Aleshores els nord-americans no sabien gairebé res del bàsquet europeu i a Fernando li va tocar anar-hi a lluitar com si comencés. Es va haver de fer un lloc sense cap ajuda extra. Però una de les coses bones que tenia Fernando era que aconseguia el que es proposava. Per això, en una mica menys de nou anys va passar de no haver agafat una pilota de bàsquet a fer història per sempre al ser el primer espanyol a jugar a la NBA.

El que és segur és que Fernando va ser un líder nat, tant en els seus equips com en la selecció. Un paio dur i alhora sensible, capaç de generar el màxim afecte que et puguis imaginar per un company. Però igual que Conan, els herois de carn i ossos com Fernando Martín no poden envellir mai. Aquesta és la pitjor part de la història, que desgraciadament havia de ser el seu destí.