María Torres, karateka: "A casa estiro més la corda que al tatami"

S’acaba de convertir en la primera espanyola a guanyar dues vegades seguides la lliga mundial de karate. ¿Com se sent?

Molt feliç perquè ha sigut molt complicat. És el que parlava amb el meu pare l’altre dia, que al final fa gairebé tres anys que lluito per ser la número u del món i ho he aconseguit. Guanyar per segon any consecutiu la Lliga Mundial demostra que a més estic aconseguint defensar-ho amb regularitat i que la feina doni els seus fruits.

¿Es presenta amb més confiança als Jocs Mundials (la màxima competició dels esports no olímpics)?

Em sento molt contenta i motivada per continuar aconseguint èxits. Ser la número u té els seus avantatges, però jo diria que una mica més de desavantatges perquè al final tothom se centra a guanyar-te a tu, el seu objectiu final soc jo. M’estudien i em tenen en el punt de mira, jo no puc estudiar 60 rivals cada vegada. Però tant de bo m’hagin de continuar estudiant molts anys i jo continuï sent el rival a batre.

Per arribar fins aquí hi ha hagut molts anys abans en què vostè era la que estudiava la número u, ¿no?

Jo vaig començar amb tres anys a fer karate. El meu pare és el meu entrenador. Òbviament llavors no tenia aquests objectius, però des dels 12 anys, que em vaig adonar com m’agradava el kumite [combat], m’he centrat més en la competició.

¿Alguna vegada va pensar a llançar la tovallola?

Vaig tenir un moment molt baix en la meva carrera quan vaig perdre en el Preolímpic de Tòquio. Aquell any el karate era esport olímpic. Em vaig quedar a les portes dels Jocs. Va ser un pal molt dur després de quatre anys entregada a aquesta fita. Si no hagués perdut en el Preolímpic, en primera volta, jo crec que aquell any no hagués quedat campiona del món, així que tot passa per alguna cosa.

¿Va treballar l’aspecte psicològic de la derrota?

Sí, vaig haver de treballar molt perquè quan vaig començar a entrenar-me després del Preolímpic no estava gens motivada. Tu, al final, et passes anys preparant-te per guanyar i després has de gestionar la derrota. Vaig haver de treballar moltíssim i em va costar bastant sortir del forat.

¿Com ha sigut la seva carrera des d’aleshores?

Vaig quedar campiona del món individual, vaig ser la primera espanyola a aconseguir-ho, i des d’allà he agafat un impuls molt gran per a la meva carrera. Després he sigut subcampiona de Lliga Mundial, dels Jocs Mundials i tercera d’Europa, entre d’altres. Aquesta va ser la clau de la meva carrera esportiva i que em motiva fins al dia d’avui.

¿Com és tenir el seu pare d’entrenador?

Si parles amb la María de 9 o 10 anys et diria que un rotllo perquè al final sempre has d’anar a entrenar-te, sempre... O sigui, jo al seu dia em vaig perdre moltíssims aniversaris d’amics, cites importants, etcètera. Però al final, actualment, és un avantatge. Passem moltíssim temps junts. Jo he tingut la sort que el meu pare també va saber diferenciar molt bé el que és casa del tatami. A casa, sé que puc estirar una miqueta més la corda i quan soc al tatami li he de fer cas al 100%. En el dia d’avui sé que és un avantatge i segurament si el meu pare no hagués sigut el meu entrenador probablement no hauria arribat on soc.

¿Continua sent el seu pare el seu entrenador?

Sí, com sempre. La meva vida realment és molt monòtona. És karate, karate i karate. M’aixeco, esmorzar, entrenament, després depèn del dia tinc psicòloga, nutricionista o fisio; després, dino, descanso una mica, faig classes de karate a nens, entrenament, descans i l’endemà el mateix.

Notícies relacionades

Parlem de ‘Huijsenbauer’

L’Espanyol s’agita

¿Li agradaria seguir l’exemple del seu pare entrenant nens?

Doncs sí, és una cosa que m’apassiona, la veritat; vaig estudiar CAFD i el màster de professorat, i en un futur vull dedicar-me 100% a l’ensenyament. M’encanta i crec en part que és per haver-ho vist del meu pare des de petita, ho vivia amb tanta passió que m’ho ha inculcat. Quan tinc dies dolents i faig classes als meus nens em canvien el dia, em fan feliç.