Article de Manel Lucas: 'Celebrin-ho com si guanyéssim la Lliga'

Els prometo que quan em vaig adonar que el porter actual del València és César, em van envair emocionants i alegres records: Madrid, 12 d'abril de 2006, final de la Copa del Rei. Ho sento per ell, però aquella cara desencaixada de César, llavors a les files del Saragossa, és una de les imatges més significatives i --sincerament--, excitant d'aquella nit inoblidable.

No sé per què, però rememorar les quatre barraques que vam fer als aragonesos (a César només tres, perquè en la quarta ja l'havien expulsat) em va donar bones vibracions. No és que dubti de la qualitat d'un porter amb la seva trajectòria; és només que vaig tenir el pressentiment que ens donaria sort una altra vegada.

I així va ser. Novament, vam veure la cara entristida de César. Espero que no s'ho agafi malament: ell no va tenir la culpa dels gols; és l'estat de gràcia del meu equip, que sembla refundat fa un mes i mig.

Són quatre victòries seguides, cinc en sis setmanes, setze punts com setze sols. Kameni és el porter periquito amb més minuts seguits sense encaixar un gol... I a sobre, ara també hi ha Román. Se'l va fitxar per substituir Iván de la Peña: d'acord, no sembla que pugui arribar a fer-ho però, ah amics, ¿qui vol ara prescindir dels seus gols? Es diria que a poc a poc va trobant el seu lloc, i ja forma part d'aquest nou Argentina team que contribueix decisivament a treure'ns de l'abisme.

Notícies relacionades

¿Quants diners s'emportaria el Barça per guanyar la Lliga?

Stuani rubrica la salvació i es guanya l’estàtua a Girona

Com que la memòria és breu, en uns dies podem oblidar-nos que vam estar tan malament que ni un president cridant el contrari davant els penyistes --estil Laporta, ja ho saben-- podia dissimular-ho. Seria un error, perquè estaríem en risc de tornar-nos a enfonsar, tornant de l'estiu, amb el camp nou lligat al coll. Però, no obstant, això no impedeix que aprofitem el moment per disfrutar-ho com si estiguéssim a un pas de guanyar la lliga.

Així ho vaig viure jo ahir, i de l'entusiasme que em va envair, vaig estar a un tres i no res de llançar-me al carrer i enfilar-me a la font de Canaletes amb la bufanda blanc-i-blava al coll (¡amb la calor que feia!) al crit de "¡eh! ¡que nosaltres també estem jugant increïblement bé!" Només una barreja de timidesa i edat em va frenar a l'últim moment. Vaig fer els salts a casa, on ja em coneixen i em suporten amb resignació.