Joaquim Blume, llegenda viva

Manolo Santana tot just començava a fer els primers cops, Federico Martín Bahamontes encara no havia guanyat el Tour i els noticiaris cinematogràfics (No-Do) centraven els seus documentals en el futbol, únic sant i senya esportiu d'un país fosc, tiranitzat i tancat al món, necessitat per tant d'algun motiu d'alegria. I ell l'hi va donar. Joaquim Blume, fill de pare alemany i mare andalusa, va il.lusionar tot un país amb uns èxits esportius inesperats en aquella època, fruit --com després els de Santana, Bahamontes, Ángel Nieto o Severiano Ballesteros-- del seu esforç individual i el de la seva família. Campió d'Europa davant els intocables gimnastes russos i esperança de medalla segura als Jocs Olímpics que s'havien de celebrar a Roma el 1960, un accident aeri va truncar d'arrel l'enorme projecció del supercampió barceloní. Avui es compleixen 50 anys de la mort de Blume i, també, del naixement d'un mite que, amb el pas dels anys, no ha fet més que créixer.

El comandant Enrique López Peña feia sis anys que treballava a Iberia i acumulava més de 6.000 hores de vol. Un mecànic i un telegrafista l'acompanyaven com a única tripulació d'aquell bimotor, un Douglas DC-3 que cobria el trajecte Barcelona-Madrid, primer tram del vol que havia de portar Achim Blume a una exhibició a Tenerife. L'acompanyaven la seva dona, Pepis Bonet; Olga Soler (una amiga del matrimoni), i els joves gimnastes Raúl Pajares (17 anys), José Aguilar (17) i Pablo Müller (16), germà de Renata, la millor gimnasta espanyola. Les males condicions climatològiques van desviar l'aparell i en van inutilitzar els instruments de vol. Era la tarda del 29 d'abril de 1959. A primera hora de la nit van començar a circular notícies que l'avió no havia arribat al seu destí.

Rellotges aturats

Abans de la mitjanit, un guarda forestal de Valdemeca, poble situat als límits de les províncies de Conca i Terol, va avisar la Guàrdia Civil que havia descobert les restes d'un avió que havia impactat contra el cim de La Toba, de 1.800 metres, al turó del Telégrafo. No hi havia supervivents. Els rellotges dels 25 passatgers i tres tripulants de l'aeronau s'havien aturat a la mateixa hora: les cinc de la tarda i 25 minuts.

Juan Antonio Samaranch, llavors responsable d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, va ser encarregat pel delegat nacional d'Esports, José Antonio Elola Olaso, de comunicar la notícia a la família. Samaranch va haver de trucar dues vegades a la porta del gimnàs Blume al carrer de Pàdua, a Barcelona, abans de ser capaç de comunicar el terrible accident. La primera vegada, el pare i entrenador del gimnasta, Armando Blume Schmaedecke, l'havia rebut amb un somriure."Si busques el meu fill, se n'ha anat de viatge a Tenerife",li va dir. Samaranch es va quedar gelat. Era evident que el pare no sabia què havia passat. El després president del COI va marxar, però així que va sortir al

carrer va desfer el camí i va complir amb la seva trista obligació. La dona d'Achim, Pepis, estava embarassada, i el matrimoni va deixar a Barcelona una filla, Maria Josep, que només tenia quatre mesos.

Notícies relacionades

Joan García s’acomiada de l’Espanyol: «Sé que aquesta decisió no serà fàcil d’entendre per a tothom. No us demano que ho feu»

La intrahistòria d’amor del Barça per Nico Williams: de la seva lleialtat amb l’Athletic al seu enamorament sobtat amb Lamine

La plaça de Catalunya i els carrers dels voltants van quedar col.lapsats el dia del sepeli. Albert Portabella, un dels seus companys al gimnàs, va ser un dels que van ajudar a portar el taüt."La multitud no ens deixava ni avançar. En aquell moment, Achim era el millor esportista d'Espanya, amb Santana i Bahamontes, i sens dubte era el més conegut", explica 50 anys després Portabella. I és que Blume havia fet sortir Espanya de la depressió esportiva. I ho havia fet sense rebre gairebé res a canvi, únicament el privilegi de poder viatjar sovint a l'estranger, d'on extreia les ensenyances que després treballava, en llargues sessions de cinc hores, al gimnàs que el seu pare havia muntat el 1942 a casa seva al carrer de Pàdua. La família vivia a dalt, en no gaires metres, i el gim- nàs, amb aparells vetustos i lones en lloc de matalassos, estava disposat a la planta baixa.

Amb aquests mitjans tan limitats i amb altes dosis de perseverança, voluntat i talent, Blume es va erigir en campió d'Europa el 1957 a París, al davant dels russos Iuri Titov --després campió mundial el 1958 i, més tard, president de la federació internacional-- i Boris Xakhlin, campió olímpic el 1960. Blume ja no va arribar, desgraciadament, a aquesta última cita. I tampoc va poder participar en els Mundials del 1958 (perquè es van celebrar a Moscou i Espanya no mantenia relacions amb l'URSS) ni en els Jocs del 1956 a Melbourne, que Espanya va boicotejar per la invasió soviètica d'Hongria, cosa que no va fer ni tan sols el mateix país envaït.