EL TEDI, I ELS MÚSCULS

El Betis va remuntar ahir un resultat advers al camp del Numància, i l'Athletic, que tothom dóna per perdut des de fa uns anys, es va sobreposar a un tres a un i va aconseguir un empat amb dos gols en 15 minuts. Estem, doncs, davant l'evidència que alguns equips treuen el geni davant les dificultats i, en ocasions, aconsegueixen recuperar el que semblava perdut. I jo, ahir, amb el cap més cot que Lotina, em preguntava, ¿per què l'Espanyol d'aquest 2008 sembla incapaç de fer-ho?

Repassin la segona volta de la temporada passada, i el que hem fet aquesta, i podran veure que són ben pocs els moments en els quals els jugadors periquitos han superat el cop d'un gol primerenc i han pogut aconseguir salvar el resultat. I, a l'Espanyol, aquest és el signe que marca un bon o un mal moment: la capacitat de reacció. Perquè de cap manera podem confiar que sempre els nostres davanters marcaran primer (de vegades, ni tan sols podem confiar que marquin). I se suposa que hem d'estar preparats perquè un ensurt no ens enviï a l'infern només començar.

Durant el màgic últim trimestre del 2007, el millor d'aquell equip triomfador era aquella confiança que, encara que el contrari arrenqués primer, al final del partit els hauríem agafat i, probablement, superat. Fa tant que no disfrutem d'aquest plaer que sembla que haguem fet vot de castedat.

Notícies relacionades

Norris s’imposa en el caos causat per la pluja a Silverstone

Hoek s’endúl’or júnior europeu i bat el rècord de 100 lliures espanyol

Encara que ahir, el pitjor va ser el tedi. I no em refereixo al dels espectadors, sinó a la sensació del tot alarmant que els que hi havia sobre el terreny de joc eren els qui es morien d'avorriment, com si jugar els suposés una gran càrrega. Ja no és que faltés brillantor en les jugades o que es trobés a faltar De la Peña: és que en alguns moments semblava que tots tenien ganes d'acabar i d'anar-se'n. No els deu agradar gens la Corunya.

Però, fixin-se què els diré: fins i tot estic disposat a pensar que tot és circumstancial i passatger i empassar-me el desànim, si avui, l'equip mèdic no ens donés un diagnòstic tràgic del genoll de Nico Pareja. Perquè per sobre de tots els mals, el pitjor, un any més, seran les lesions: com si ho veiés. Facin la llista --Sielva, Finnan, Torrejón, Iván, Pareja...--, i necessitaran més prozac que John McCain després del que li va passar dimarts.