Vuit navegants afronten la volta al món en solitari des de Bilbao

Un home, un vaixell, la volta al món en tres etapes. La idea és senzilla, però per poc que s'hi pensi, fa vernir esgarrifances. Sols davant de tots els elements, vuit navegants salparan diumenge que ve de Bilbao amb l'objectiu de tornar a la capital biscaïna a finals d'abril. Travessar la línia de meta ja és un triomf a l'abast de molt pocs.

Temporals, calmes, icebergs, fred, calor, cansament, son, gana, soledat, avaries i por seran els companys d'aquests intrèpids solitaris al llarg de les més de 30.000 milles (més de 55.000 quilòmetres) de què consta el recorregut.

El cansament és, segurament, el primer dels enemics a evitar, perquè se't presenta a cada moment. Portar en solitari un vaixell d'aquests és, ja per si mateix, esgotador. No diguem portar-lo al límit, sense parar, dia i nit, un mes i mig seguit en cada una de les dues primeres etapes.

Contra el cansament només hi ha un remei: dormir. Però no és fàcil dormir sense que el vaixell en surti perjudicat, mentre udola el vent, les onades escombren la coberta i la cabina actua com a caixa de ressonància de tots els sorolls imaginables.

La majoria opta per descansar en períodes curts, de no més de 30 minuts cada vegada. És una manera d'aprofitar al màxim la primera fase de son en cada un dels descansos, fins a totalitzar entre cinc i sis hores al dia.

Sir Robin Knox-Johnston, en canvi, prefereix dormir tantes hores com pugui d'una tacada: "Si puc dormir quatre hores seguides, millor", diu conscient, com tots els seus rivals, que si l'atrapa un imprevist sense haver descansat, la seva ment no estarà tan clara com caldria per encarar el problema. I d'aquí al desastre només hi ha un pas.

EL RECONFORTANT MENJAR

Però amb descansar no n'hi ha prou per aguantar el ritme de la regata 24 hores al dia i moure les enormes veles que han de manejar; també cal alimentar-se, encara que sigui a base de bosses de menjar liofilitzat, el contingut del qual es barreja en aigua. A gairebé ningú li agraden aquests productes, però la majoria els accepta perquè pesen poc, garanteixen una dieta completa i són molt fàcils d'utilitzar.

Cadascú els complementa com pot. Knox-Johnston, per exemple, s'emporta també mueslis, porridge, cebes, pomes i taronges, la fruita que aguanta més.

L'espanyol Unai Basurko, en canvi, evita el menjar liofilitzat tant com pot. Cada dia intenta menjar pasta o arròs i sovint es prepara una olla amb patates, cebes, pastanagues, oli d'oliva. A bord del Pakea (Pau, en euskera) també hi haurà plàtans, pa, galetes, xocolata, fruita seca, pernil serrà envasat al buit i també barretes energètiques per sortir del pas quan sigui impossible cuinar. "És important alegrar-te el dia, i per fer-ho el menjar és essencial", afirma el basc. Menjar (relativament) bé és un dels pocs luxes que es permet en un vaixell tan auster que no té ni lavabo, per rebaixar pes.

ELS ALTRES PERILLS

Els icebergs, els objectes flotants, els temporals, les calmes i les avaries són els altres grans perills que han d'afrontar els vuit participants d'aquesta volta al món.

De temporals no n'hi faltaran. Més de la meitat del recorregut transcorre pels mars amb més percentatge de tempestats del planeta. Des d'abans del cap de Bona Esperança i fins al cap d'Hornos, la punta sud de Sud-amèrica, la regata transcorre pels 40 rugents i els 50 udoladors, anomenats així pel constant soroll del vent que hi regna.

Notícies relacionades

La metamorfosi de Dembélé

"El futbol ha sigut molt dur amb nosaltres"

Els icebergs són més que un perill teòric: la regata s'acosta, i molt, a l'Antàrtida. Basurko reconeix que navegar entre gels flotants és "jugar a la ruleta russa".

I quan els icebergs són a prop, el fred treu el cap i la neu cau sobre coberta. Temperatures que ronden els 0 graus, vents que superen els 100 quilòmetres per hora i humitats pròximes al 100% no són precisament el paradigma del paradís. Però forma part del repte d'aquests navegants abans de tornar triomfants a Bilbao.