"Estimada Sílvia: jo no formo part de cap xiringuito, com tu dius"

Estimada Sílvia Abril,

No sé si aquesta carta t’arribarà mai. Però jo necessitava escriure-la. Quan vaig sentir el teu comentari als Goya, no vaig ser capaç de reaccionar de seguida. De fet, he necessitat un parell de dies per pensar. Sóc una noia jove, catòlica, que está profundamente enamorada de Déu. Ho dic així, amb senzillesa, pero no perquè sigui millor que ningú, ni perquè visqui en un món perfecte. Al contrari, precisament perquè sóc fràgil, perquè caic, perquè m’equivoco, perquè hi ha dies que no puc més és que m’aferro a Ell.

Saps? El Déu en qui crec és un amor que m’ha abraçat com ningu no ho ha fet mai. Mentre escoltava tot el que deies, només em venia al cor aquella frase: “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. T’aseguro, Silvia, que jo no puc tirar-la. Perquè jo també he fet comentaris lleugers, també he jutjat sense saber i també he reduït realitats que no coneixia. Per això et perdono, i alhora, et demano perdó.

Et perdono perquè no sé quina història tens amb la fe, no se si algú t’ha ferit en nom de Déu, ni tampoc sé quines decepcions hi pot haver darrere una frase. Et demano perdó si nosaltres, els qui ens diem cristians i som joves, no hem sabut mostrar millor la bellesa del que creiem. Si la imatge que t’ha arribat és la d’algú que “fa pena”, potser no hem sabut transparentar prou bé la llum que tenim al centre.

T’asseguro que el Déu en qui jo crec és un Déu sense prejudicis que sempre espera i sempre estima. Encara que no hi creguis, jo se que Ell et mira amb una tendresa infinita. Vivim molt de pressa. I a vegades oblidem que no sabem la càrrega que l’altre sosté, ni el preu que ha pagat per arribar on és. Potser només necessitem més misericòrdia, més cura i més voluntat de sumar.

Jo no formo part d’un “xiringuito”. Formo part d’una història d’amor que m’ha ensenyat a estimar de veritat. I des d’aquest amor et miro, només amb el desig que, entre tots, sapiguem sempre estimar millor.