"Pin parental": "es desconfiança cap a la tasca dels mestres"

Fem servir cada dia, moltes vegades, els pins: al mòbil, a la feina, per pagar amb la tarja, quan traiem l’alarma, etc. Són accions dirigides a aconseguir un objectiu, una millora, quelcom que ens motiva. No m’imagino fer una acció per tancar, amargar, bloquejar. No és que, amb això, me’n rigui del “pin parental” dels de Vox i dels que no se’n refien de l’escola.

No me'n ric, però no s’actua així enlloc d’Europa. L’educació es basa en confiança: els pares – que no són propietaris dels fills, sinó qui se n’ocupa responsablement al menys fins als 18 anyets – els duen a uns professionals que arriben on ells no arriben. El nostre sistema no és una “educació a la carta” sinó un servei honest i ètic.

El que han inventat ara és un “pin” negatiu, una càrrega de profunditat, d’abast imprevisible. He llegit el paper de Múrcia: “solicito que se exima a mi hijo/a de la asistencia (...) si no cuenta con mi autorización expresa”. Es desconfiança cap a la tasca dels mestres. Faria vostè un “pin” mèdic, de benzinera, de jutge o comercial? Ignoren que els professors tenim una deontologia docent clara? En quina “bombolla esterilitzada” volen viure?

Diguin-me: ¿ja no podrem parlar de refugiats que moren, d’abusos cap als dèbils, de malifetes ecològiques, d’insolidaritat, perquè el pin ho bloqueja? Si només és el tema sexual, que comprenc que els preocupi i és una emergència social, no hi ha vies que no ens fragmentin? O és que els interessa reproduir el “blanc o negre” del passat? Un disbarat.