"Milers de pericos ens sentim traïts amb la marxa de Joan García"

Un dels valors que més haurien de guiar-nos al llarg de la vida és l'agraïment. I, juntament amb ell, el respecte. Agraïment cap a qui ens va ajudar en els pitjors moments, cap a qui ens va acompanyar en els nostres primers passos, en qualsevol etapa important de la nostra vida. Créixer des de baix, amb uns valors, amb un sentiment i amb un suposat 'amor' no pot ensorrar-se d'un dia per l'altre.

Vivim en una època en què la traïció i l'oblit són el pa de cada dia. Ahir llegia un tuit que posava un exemple clar: en una relació de parella pot acabar-se l'amor, sí, però el que no és ètic és que, en acabar, te'n vagis amb algú que es reia, insultava i menyspreava constantment qui va ser la teva parella. Això no és només desagraïment, és falta de respecte.

Això és justament el que sentim aquests dies centenars (sí, som centenars i milers, encara que això molesti) de pericos amb el cas de Joan García. Un noi que va venir des de baix, des de la 21, des de la Dani Jarque. Que va estar amb nosaltres en el bo i en el dolent, i que es va convertir en ídol de molts nens que porten amb orgull i molta admiració la seva samarreta blava amb el número 1 a l'esquena i l'escut del RCD Espanyol al pit.

Com els expliquem ara a aquests nens que el seu ídol ha fitxat pel rival? Com els fem entendre que, a partir d'ara, portar la seva samarreta serà motiu de burla al pati de l'escola? Segurament, mai no coneguem la realitat d'aquest gir en tan pocs dies. Del passar de mai al pot ser. Però menys mal que sempre quedarà l'escut. Sempre. Perquè al final, els noms passen, però el sentiment roman. És el que tenen 125 anys lluitant i remant a contracorrent.

Aquest és un moment dur per a molts pericos, però no és el primer, i sabem que tampoc no serà l'últim. Perquè l'escut pesa més que qualsevol nom. Perquè el més semblant a aquest pes és el respecte a qui et va acompanyar de la mà des de petit. Ells ho tenen tot. Nosaltres, el que els falta.