Es pot defensar racionalment la immortalitat? Un assaig proposa una resposta

Tal com expliquen, el que proposen és «una obertura a la transcendència (...) que sigui racional, realista i compatible amb les evidències científiques». I s’endinsen en la ciència per oferir una tesi sorprenent: les tres limitacions dels humans —som efímers, no podem evitar les condicions biològiques i materials de la vida humana i som éssers unipersonals— quant a les nostres vides, poden acabar esdevenint els arguments per demostrar que sí, que pot haver-hi alguna cosa més després de la mort física.

L’espiritualitat en primer pla

El camí, la proposta, no es basa en la fe religiosa i és fruit de no poques discussions entre tots dos professionals. I incorpora diversos exercicis pràctics per entendre, des de l’experiència íntima, els arguments que dibuixen la seva tesi. Una tesi basada en l’espiritualitat, però no necessàriament en les religions.

Dit això, l’autoconeixement és el camí pel qual els autors raonen la seva defensa de la immortalitat: «és la certesa sobre la nostra mortalitat allò que ens porta a buscar formes de fer-nos perennes o de descobrir un sentit impereceder en la nostra efímera existència».

L’objectiu de tots nosaltres hauria de ser, afegeixen, transcendir la mort. I aquí arriba el nucli de l’assaig, l’argumentació: «Si la nostra ment té la capacitat de traspassar allò biològic i material, no seria inevitable suposar, per coherència racional, que podem transcendir allò perible i passatger?». Dit d’una altra manera: «Un ésser absolutament finit no pot ni tan sols plantejar-se la idea d’infinit ni pensar-hi».

El mètode per superar els nostres tres límits biològics, físics, i capgirar-los és, en paraules de tots dos autors: «viure la vida com si haguéssim de perdurar després de la mort; eixamplar, amb cada decisió, la nostra autonomia respecte de les limitacions físiques i les constriccions socials; intentar reconstruir o rehabilitar, en cada acció, allò que pot unir les persones».

La metàfora amb què tots dos pensadors creuen possible una autoconsciència al marge del cervell, emancipada, és la dels fills, que són engendrats pels seus pares, però posteriorment s’emancipen.

La ment i el cos

Rosa i Arash també s’atreveixen amb un tema de moda: la ment com una realitat que va més enllà del cervell i, en aquest mateix fil argumental, les experiències properes a la mort com a fets provats. Per a ells són palanques per argumentar la idea de la immortalitat, gràcies a l’autoconsciència. És aquesta autoconsciència —que només els humans posseïm— la que és immortal, «ens apodera progressivament per franquejar les pressions físiques (...) i convalida, en un acte d’empatia, la nostra unicitat indissoluble amb les altres persones».

Malestar mental per excés d’autoexigència

Tots dos autors també aborden les xifres creixents de malestar mental en el nostre entorn. Ho atribueixen, entre altres raons, a l’«excés d’autoexigència» dels humans. Dit d’una altra manera, a la pressió per ser sempre eficients, per rendir. I també al fet que molts de nosaltres passem per la vida, afirmen Rabbani i Arjomandi, sense fer allò que ells proposen en l’assaig: preguntar-nos per la nostra pròpia existència.

El text és una aposta no només per argumentar la vida després de la mort, sinó també per exercicis perquè, durant la vida, la meditació i la mentalitat col·lectiva —la d’entendre cada ésser humà vinculat a la resta dels habitants del planeta— presideixin la manera de comportar-se, d’actuar i de sentir.

Meditar, però meditar bé

Notícies relacionades

El 42% dels treballadors se senten sols a la feina en algún moment, segons un estudi de la UB

Canviar de feina: com saber si és una fugida o una decisió meditada

«Transcendeix la teva naturalesa animal per mediació del món, però sense caure en l’immund; és a dir, sense ser radical ni idòlatra de falsos gurus i ideologies», proposen sobre la mentalitat global, no individualista. I hi afegeixen una altra recomanació: «Desprendre’ns dels nostres particularismes i desprendre’ns dels nostres interessos individualistes a favor del servei altruista i de la ciutadania mundial».

Amb aquests vímets, Rabbani i Arjomandi ens pregunten, finalment: «Si tot saber excedeix l’àmbit psíquic en què sorgeix [llegiu-ne el cervell], per què t’hauria de sorprendre que el teu jo —en tant que autosaber o autoconsciència— transcendeixi també l’àmbit espacial, temporal i biològic de les teves vivències mentals?»