Votar o no votar, aquesta és la qüestió.

Ser o no ser... quanta raó tenia el senyor Shakespeare amb aquesta lletania, tan vigent encara. Converses de cafè, de sobretaula, avui mateix al bus, voto o no voto, hi vaig o no hi vaig? Què coi haig de fer, què hem de fer.

Cal exercir el nostre dret i expressar-nos com a demòcrates, perquè ens ha costat molt arribar-hi. Sóc filla de pares nascuts a la posguerra, i a través del que li expliquen a la meva filla, hi veig encara la seva por a aquella època de misèria. “Una guerra entre germans”, m’etzibava la meva àvia. Recordo aquelles paraules i les llàgrimes que li venien als ulls.

Perquè, digueu-me, en el vostre entorn més proper, coneixeu algú que des de les eleccions generals del passat més de desembre fins ara, hagi canviat d’opinió? Algun esquerrà que s’hagi tornat dretà, o algun dretà, esquerrà? Qui anava pel mig, se n’ha desviat ni que sigui un xic?

Sí, sobretot he sentit comentaris punyents i encesos cap als anomenats anti-sistema, que es valen d’haver entrat dins el sistema per intentar ensorrar-lo, o bé capgirar-lo, o bé canviar-lo, segons cada criteri.  

Doncs no, jo no he vist cap canvi d’orientació política en el meu petit món de cada dia, que fet i fotut és el que reflecteix l’estadística, qui exerceix o no el dret a vot.

Sabeu? Tinc ganes d’omplir una caixa de fruita de fusta amb els mals pensaments que em ronden i em neguitegen: la indignació, la intolerància, la demagògia, la incertesa, la mesquinesa, la feblesa, la vanitat… i apa cap a la foguera, que cremi tot! I amb les cendres encara tebiones, reflexionar: ser o no ser! 

I que aquesta lluna de maduixa ens il·lumini a tots.