Catalunya, a les urnes

Noi, quin suspens! Ni una pel·lícula de Hitchcock als seus millors temps ens hagués deixat l'ànima tan en joli com en la votació a la investidura de Mas. Que, a propòsit, no sé com qualificar-la: casualitat? O fet expresament, a fi i efecte que el president en funcions baixi del pedestal i toqui de peus a terra, com el més comú dels mortals?

La CUP fa el paper que li pertoca; és el seu rol. Tanmateix, tinc els meus dubtes al respecte: perquè fins fa no res, el ‘no’ a la investidura era rotund i ara... han empatat? Quin canvi s'ha produit de llavors ençà? Es tracta, potser, del fet irrellevant i infantil que el president en funcions i altres membres del Govern s'haguessin desempellegat de les corbates, fent passar bou per bèstia grossa? Ja m'enteneu! Fent-se passar per assambleari i antisistema, quan tots sabem que Artur Mas és de dretes i conservador?

Potser sigui en aquest punt on resideixi la clau. Massa canvis sobtats per voler aparentar el que no és. Massa ideologia fugissera, que d'una ventada se l'ha emportat de soca-rel. Coherència inexistent. I, per descomptat, massa models de país imposats i estructures d'Estat per tapar la corrupció. Sense considerar la voluntat de més de la meitat de catalans. Però el que no es pot negar es l'evidència, el ridícul perpetrat, aristòtelic i inversemblant.

Plegui veles, senyor Mas. Posi fi a aquest circ de pa sucat amb oli i anem a unes eleccions. Què passaria si perdés? Almenys aconseguiria que alguns no plorin de ràbia i els altres no se’l rifin mès. Per la senzilla raó que hi ha quelcom denominat dignitat. No convé que s'arrossegui com un rèptil expectant. Perdria la minsa credibilitat que encara li resta. I, a sobre li passaria factura, una factura de cost descomunal. Ja no figuraría com el salvador de la pàtria als anals de la història. Més aviat se’l recordaria amb rancùnia...