"La mort d’una persona pot ser l’inici d’una vida millor per a moltes altres"

Ara que s'han complert 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, molts dels qui ja hi érem tornem, inevitablement, a aquell 20 de novembre de 1975. Jo tenia 9 anys, feia quart de l’antiga EGB i, com cada matí, esperava l’autobús per anar a escola. Aquell dia, però, el xofer ens va dir que podíem tornar a casa: Franco havia mort i les classes quedaven suspeses.

Han passat cinc dècades i el país ha canviat profundament. Als 9 anys, la política era un món llunyà, i paraules com "dictadura", "democràcia" o "llibertats individuals, col·lectives i nacionals resultaven inabastables. Amb el temps, però, he entès que viure aquell moment va ser, en certa manera, una sort. Els infants i joves d’avui, feliçment, no han conegut què significa que la vida s’aturi per la mort d’un sol home, ni han vist com la programació de l’únic canal de televisió s’omplia d’una mateixa imatge, ni han sentit plors davant del fèretre d’algú que molts ni tan sols havien conegut.

Aquests records m’han acompanyat tota la vida i han contribuït, sens dubte, a forjar la meva mirada sobre el país i sobre la política. Perquè, per imperfecta que sigui, qualsevol democràcia és infinitament preferible a una dictadura. I perquè una vida sense llibertat -una vida viscuda amb por- difícilment pot ser una vida digna. No ho vaig comprendre amb 9 anys, però ara ho tinc clar: de vegades, la mort d’una sola persona pot ser l’inici d’una vida millor per a moltes altres.