"La discapacitat no és cap límit ni barrera per córrer per la muntanya"

Hi ha qui diu que córrer és per fugir d’alguna cosa, jo era un d’aquests. La muntanya és increïble pels seus relleus, pels camins que et porten a veure paisatges màgics que et fan volar cap al cel i et fan veure insignificant davant la seva majestuositat, però també pot ser brutal i cruel. Però després d’uns quants quilòmetres, desnivells acumulats a les cames i unes quantes curses veig que és just el contrari, córrer és plantar cara, lluitar, pas a pas, contra les adversitats que se't creuen pel camí.

És un procés personal perquè a la muntanya no hi ha filtres o excuses, estàs tu, el teu cos i el teu cap. Per això, poder veure com tot plegat, les curses de muntanya i la muntanya ja no són un espai només per uns quants privilegiats sinó un espai on tothom qui vulgui hi té un lloc. Veient atletes com en Pol Makuri o la Maria Petit, cadascú com és, pujant muntanyes de gran nivell o competint al nivell que ho fan, veig que la inclusió no és una moda passatgera, sinó una revolució silenciosa cap a la normalització en aquest esport.

Cap d’ells vol compassió, volen participar amb igualtat d’oportunitats, per fer de la seva presència una inspiració per a la resta de persones amb diversitats funcionals. El problema no el trobem en barreres invisibles sinó en mentalitats que pensen que la discapacitat és un límit, quan molts atletes demostren amb somnis i treball dur que el límit ens el posem nosaltres i només hem de mirar més enllà, tenir passió i somiar.

No deixem de banda les federacions, les organitzacions de les curses i les marques que estan declarant les seves intencions amb projectes inclusius fent que en un futur pròxim no calgui parlar d’inclusió, sinó només d’esport i aquest dia haurem fet cim o, millor dit, haurem arribat a la meta.