"Tots anem pel carrer amb la mateixa cara d'autòmat"

L'altre dia vaig somriure pel carrer. Sense motiu aparent, només perquè la cançó que m’havia sortit amb aleatori em va sorprendre pels records que em portava. Una senyora em va mirar com si hagués comès un delicte. I me'n vaig adonar: anem tots amb la mateixa cara d'autòmat, amb la mirada fixa al mòbil o a terra, com si mostrar qualsevol emoció fos trencar alguna norma no escrita.

Quan vaig ser conscient d'això, vaig començar a observar-ho arreu. A l’andana, dins del vagó del metro, caminant per la Diagonal. Tothom amb la cara neutra, inexpressiva, com si hagués premut el botó de mode avió en despertar-se. Em pregunto sovint quan vam decidir que estar content en públic era estrany. Potser és que vivim tan accelerats i enfeinats que qualsevol senyal de lleugeresa sembla fora de lloc.

Potser és que ens fa por destacar, sortir d'aquesta uniformitat emocional que tots acceptem sense qüestionar. I llavors penso: i si un dia decideixo riure sense tapar-me la boca, o saludar un desconegut amb un somriure genuí? Ho faré?