"Quan la política esdevé espectacle creix la desafecció"

Hi ha una dita que afirma que, encara que passis de la política, la política no passa mai de tu. Els esdeveniments recents ho confirmen, i fins i tot ens recorden que, sovint, la realitat supera la ficció. Els governs socialistes, tant a Catalunya com a l’Estat, ens tenen acostumats a governar a cop de decret: una manera d’imposar decisions amb majories febles, com qui vol matar mosques a canonades.

Els últims episodis, però, superen qualsevol precedent i evoquen el surrealisme dels films de Berlanga, on el caos, l’humor negre i l’exageració retraten la característica idiosincràsia espanyola. A Catalunya, el serial dels Pressupostos s’ha convertit en un “ara sí, ara no” constant que ha acabat amb una evidència: no hi ha comptes aprovats i el futur és incert.

Mentrestant, els acords es dilueixen i la credibilitat política s’erosiona. A Madrid, la dinàmica és similar: un govern fràgil que legisla sense consens, amb les rebequeries dels seus socis com un element més del teatre, treu pit tot i les seves derrotes parlamentàries, mentre alimenta el descontentament i la pujada de l’extrema dreta. Quan la política esdevé espectacle, un “passin i vegin”, el resultat és previsible: creix la desafecció i guanyen força les opcions més extremes.

Potser és l’hora de recordar als actors polítics en escena que, si no volen que passin les coses de sempre, ells tampoc no haurien de fer les mateixes coses de sempre.