"Després de 40 anys al mateix pis, al Raval, ara em faran fora legalment"

Tota una vida vivint a Barcelona, al barri del Raval. Aquí vaig créixer, em vaig formar com a persona i vaig passar la meva infantesa, tenia la meva escola, els meus amics, vaig trobar una parella, vam formar una família i les meves filles també van créixer aquí. No és el millor barri de la ciutat, ho sé, i sempre deia que si pogués marxaria.

Però ara, després de 40 anys al mateix pis, em faran fora legalment. Segurament, el meu pis es convertirà en un altre apartament turístic o posaran un lloguer no assequible ni per mi ni per molta altra gent. Perquè no es tracta de gent que no treballa, amb un sou de 1.000 euros ningú pot assumir un lloguer de 1.000 euros o més... No puc entendre aquesta societat, que callem i malvivim com podem, i aquest Govern que ho permet sense fer res.

És una situació molt angoixant, és una por immensa a perdre tot, fins i tot la dignitat, et fa perdre la son, la gana, el somriure, la il·lusió... Et deixa sumit en la tristor i la ràbia més absoluta. Així, Barcelona s'està convertint en una de les ciutats més turístiques del món, buidant-la de veïns, comerços propers i a poc a poc estarem tots fora o malvivint en habitacions compartides, com van fer els nostres avis fa molts anys. La vida és cíclica i tornem enrere.

Necessitem polítics, persones, institucions compromeses que vulguin mirar endavant i trobar solucions a quelcom tan important com és el dret a un habitatge digne (dret no garantit). Personalment, espero trobar una sortida digna, encara que de moment no puc veure la llum, amb l'ajuda de familiars i amics sortirem d'aquesta.

Des de la societat i institucions cal una actuació ràpida i contundent per evitar que Barcelona continuï morint d'èxit, mentre els seus veïns marxen o malviuen i uns altres es fan més rics gràcies a l'especulació immobiliària i el turisme de luxe. Ens falta empatia, sentiment de grup, de cohesió, d'humanitat.