Contextos d’art Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Sorolla en el seu centenari

Tot artista té un profund coneixement de la història de l’art precedent, estudia i s’inspira en els grans mestres per, partint d’ells, fer una cosa nova. El pintor valencià no havia de ser menys

Aquest 2022 acaba preludiant artísticament parlant el que arribarà el 2023 a Espanya:l’any Sorolla(1863-1923). És el museu estatal que gestiona la seva casa museu a la capital el que n’ha donat el tret de sortida amb una exposició que emmarca molt bé el que serà la seva producció: ‘Orígens’. I és que tot artista, sobretot els bons, tenen un profund coneixement de la història de l’art precedent, estudien i s’inspiren en els grans mestres per, partint d’ells, fer una cosa nova. Joaquín Sorolla no havia de ser menys. I és que, per donar bons fruits, fa falta enfonsar les arrels en un bon substrat. La còpia d’obres de grans artistes va ser una constant durant tot el segle XIX. Són molt interessants les llistes de pintors i escultors que demanen accés als grans museus per poder reproduir, de primera mà, aquestes grans obres. El Museu del Prado conserva aquestes llistes que permeten comprovar com noms que ara són molt coneguts van començar amb humilitat a prendre lliçons dels grans. Això, que sembla extraordinari, en realitat és l’habitual entre els grans artistes des de l’antiguitat. Miquel Àngel, Bramante i Bandinelli estaven prenent apunts i copiant el grup escultòric del Laocoont; Rubens està demanant permís a Felip IV per copiar els ‘tizianos’ que tenia a la col·lecció reial durant el seu viatge a Madrid, el 1628; i Goya dibuixa Velázquez, per posar tres exemples eloqüents del que significava l’estudi –ja que això era copiar un mestre–, aprendre d’altres grans artistes.

‘Orígens’ concentra la formació primera de Sorolla. Els seus primers passos a l’escola de Belles Arts de València i, sobretot, els seus viatges a Madrid. El Prado li va donar l’oportunitat d’estudiar i veure Velázquez, a més de molts altres pintors que també van ser font d’inspiració per al pintor valencià. Però Velázquez és la gran font per a l’art modern. El 2003, el Metropolitan de Nova York demostra com Manet trenca amb la tradició en la qual s’havia format gràcies a la seva trobada amb Velázquez en una exposició monogràfica dedicada a aquest en el pintor francès. El mateix any, el Prado edita les cartes que Manet envia durant el seu viatge a Espanya, el 1865. El pintor confessa com, després d’haver visitat el Prado, Velázquez l’ha «captivat», i escriu al seu amic Henri Fantin-Latour que és el «pintor de pintors». El mateix li passa al jove Sorolla. I és que al segle XIX ja no només a Itàlia es troba la inspiració. Madrid es converteix, i en especial el Museu del Prado i l’Acadèmia de San Fernando, en lloc obligat per a tot jove artista. Les còpies de Sorolla dels originals de Velázquez, i la seva inspiració, seran fonamentals en la concepció espacial i lluminosa de Sorolla, potser abans del seu pas per Roma.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Sorolla adverteix la influència europea en el gust per la temàtica oriental i la història nacional, que ocupa la seva primera producció. Aquests motius el vinculen amb el moviment romàntic, però el contacte amb els grans mestres del Segle d’Or espanyol l’ajuden a trobar el seu estil, el seu llenguatge.

Tots coneixem el gran Sorolla de la llum mediterrània, de les seves platges, de les pinzellades soltes, entroncant amb l’impressionisme europeu, però faltava entendre com s’havia gestat l’artista. Aquesta exposició del Museu Sorolla, que en el segon terç de l’any que ve viatjarà al Museu de Belles Arts de València (30 de març-10 de juny), és clau per entendre el que vindrà després. Sorolla està aprenent a compondre grans escenes, fora dels estudis habituals dels aprenents, alhora que està buscant la seva grafia pictòrica. Experimenta i troba. És un noi llest que adverteix que, per guanyar-se el públic, primer ha de conquistar la crítica i és que «per donar-se a conèixer i guanyar medalles cal fer morts», com li confessa en aquests anys un amic.

Temes:

Art

Inicia sessió 0 Comentaris

Publica una carta del lector

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia