Política i Moda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Duel audiovisual entre Shakira i Piqué
Em consta que molts s’han emocionat amb l’obra del futbolista, però per empatitzar amb la ‘Monotonía’ de la seva ex només fa falta que alguna vegada a la teva vida t’hagin trencat el cor
Una de les empreses que posseeix es dedica al contingut audiovisual. Per tant, el comiat (i presentació de candidatura a la presidència del Barça) de Gerard Piqué no seria anodí i buit de simbolisme, al·legories i significat (més o menys evidents). Tanmateix, qui hagi estudiat l’últim i comentadíssim videoclip de Shakira sabrà que la cantant li dona unes deu mil voltes en això de llançar subtils missatgets o clares indirectes. Em consta que molts s’han emocionat amb l’obra de Piqué, però per a això era necessari ser culer o aficionat al futbol; en canvi, per empatitzar amb la ‘Monotonía’ de la seva ex només fa falta que alguna vegada a la teva vida t’hagin trencat el cor i t’hagis inflat a ganchitos i dolços per intentar omplir l’horrible sensació de buit (¿qui no ha passat per això?).
Ja a la primera escena, contemplem el defensa del Barça en un terrat (l’altura l’associem a l’èxit, domini, poder...) contemplant la ciutat de Barcelona (cosa que ens condueix a la reflexió, a prendre perspectiva) de braços plegats i d’esquena als comentaris, rumors i especulacions que s’escolten baixet un sobre el seu rendiment en el terreny de joc. Al presentar-se («Soc Gerard»), el pla general passa a un de perfil per identificar-lo. A ‘Monotonía’, en canvi, n’hi ha prou amb fixar-se en el seu ‘look’ (dessuadora blanca i uns pantalons grisos d’esport) per reconèixer-lo perquè és idèntic al que vestia al videoclip de ‘Me enamoré’ en què el futbolista va participar el 2017). Bé, per l’‘outfit’ i perquè amb un ‘bazuca’ li travessa el pit a Shakira. Però tornem al terrat i a la cara de Piqué on, no per casualitat (perquè es podia haver canviat l’orientació o eliminat-se a través de mínims recursos d’il·luminació), apareixen reflexos de la llum del sol per concedir-li un halo gairebé diví... «De repente ya no eras el mismo, me dejaste por tu narcisismo», que diria la batxata de la de Barranquilla.
És ja en el segon 21 quan s’inicia el diàleg entre el Gerard adult i el Gerard nen. Aquesta narració temporal que enllaça passat, present i futur (al final del vídeo) és perfectament composta. Dels 2,17 que dura el vídeo, més d’un minut i mig està dedicat a imatges de quan era una criatura (la majoria pertanyen al 1992, tenia 5 anys i el seu somni era ser jugador del Barça). I ja es veu un nen lligat a una pilota, molt culer, entremaliat i provocador. Potser aquest aparent excés de la seva etapa infantil busca també representar «aquest nen gran» que descriuen els que el coneixen (i a aquest home «immadur» a qui s’acolliria que l’ha patit com a parella). Davant el Gerard nen, el Gerard adult s’emociona. Els ulls plens de llàgrimes (mira, exactament igual que els de Shakira quan ensopega amb qui l’interpreta al supermercat on es va gravar ‘Monotonía’), una mà a la boca per reprimir l’emoció i no arribar al plor i algun somriure còmplice amb el seu mini jo (continuo sent el mateix). Fins i tot, l’ombra de l’adult es projecta sobre el petit.
La transició a l’actualitat es percep perquè veiem Piqué conduint. Arriba al Camp Nou i el Gerard petit i el gran entren a l’estadi. L’adult camina amb les mans a les butxaques (inactiu) i d’esquena a la càmera (espectador) fent la sensació que s’allunya, marxa. Es col·loca al centre del camp on s’acostuma a retre homenatges i on s’inicien els partits (etapes). Llavors eleva el cap i mira a la llotja presidencial. I tot i que no ho hagués verbalitzat (diu Piqué: «ja em coneixeu, tornaré»), visualment queda claríssim quin és el seu següent objectiu (te felicito que bien actúas…). Gairebé tan evident com quan veiem Shakira recollir el seu cor després de ser aixafat i guardar-lo en una caixa amb candau perquè ningú més el danyi.
El vídeo acaba amb una imatge del petit Gerard amb la samarreta blaugrana que penetra la càmera amb la característica mirada Piqué. Aquella en la qual s’intueix que el dels ulls blaus ja està tramant la pròxima jugada. Per la seva banda, en el desenllaç de ‘Monotonía’, Shakira somriu alleujada amb ulls encara tristois al posseir de nou la clau que obre el seu cor.
En els dos vídeos vaig trobar a faltar una picada d’ullet final: ‘un adéu amb la maneta’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Laura Lobo, advocada experta en herències: “No s’ha de donar per fet que els nebots hereten del tiet solter i sense fills”
- Marc Márquez passa pel quiròfan i es complica la seva reaparició
- Doncs no va ser en directe
- Nou estadi L'adjudicació de les obres al Camp Nou sota sospita
- Solidaritat amb Palestina ¿La vaga del 15 d’octubre per Palestina segueix endavant després de l’acord de pau? Sí, i aquests són els serveis mínims
- El secret del lampista perquè el radiador escalfi al màxim rendiment: així es purga en uns minuts
- ACTUALITAT BLAUGRANA De Jong apunta a una dècada al Barça: «S’ha exagerat el que guanyo i això ha afectat com m’ha vist la gent»
- Sector bancari El món empresarial català conté la respiració davant el final de l’opa
- Tornada Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després
- OSTEOPOROSI Les fractures òssies per fragilitat augmentaran un 30% en tan sols cinc anys i les dones són el grup més vulnerable