De sargir a reciclar roba

Però avui aquest verb ha caigut en desús, crec que per dos motius. El primer és que era una tasca que requeria molt temps i que, òbviament, no es pagava, perquè era una de les ocupacions obligades de les dones de casa. Afortunadament, tot i que el treball femení continua estant avui més mal remunerat que el masculí, es va reconeixent que les dones tenim un temps propi i que, si el dediquem a un treball, tot i que sigui d’ínfima categoria com sargir, cal pagar-lo. Això no surt a compte perquè, i aquí entra el segon motiu, en l’últim segle ha nascut la revolució dels polímers, que ens ha portat infinitat de fibres sintètiques molt barates. 

La irrupció més sonada de les fibres sintètiques a l’armari la va protagonitzar el niló, desenvolupat per un treballador de la multinacional química DuPont el 1935, que va donar lloc a aldarulls als grans magatzems on es va posar a la venda per primera vegada en forma de mitges. Wallace Carothers, l’empleat de DuPont buscava un substitut de la seda que tingués un tacte semblant però que fos més resistent i barat. Va aconseguir un polímer que reunia aquestes propietats fent servir com a matèries primeres carbó, aigua i aire. 

La resta de les fibres sintètiques tenen en comú amb el niló el fet de ser polímers: del grec ‘poli’ (moltes) i ‘meros’, (parts). Per exemple, un dels compostos de carboni més senzills és la molècula d’etilè CH₂=CH₂. Quan moltes d’aquestes molècules s’uneixen, es forma el conegut polietilè. De la mateixa manera, el tefló és un polímer format per la unió de moltes molècules de CF₂=CF₂, i el PVC o clorur de polivinil, per la repetició d’unitats (CH₂=CHCl). 

Gràcies a les fibres sintètiques gairebé tothom pot permetre’s el luxe de comprar roba sovint. Perquè les fibres naturals que es feien servir abans de la revolució dels plàstics requerien la criança d’animals, com la llana de les ovelles, o el cultiu de plantacions, com el cotó, la qual cosa implicava el treball de molta gent i l’encariment del producte final. A més, les fibres sintètiques tenen unes propietats de les quals manquen les naturals, com la roba d’assecatge ràpid per fer esport, que no reté l’aigua, com el cotó, o l’omnipresent elastà, que fa que les peces siguin lleugerament elàstiques. Un altre exemple de fibra sintètica és el goretex, utilitzat en els impermeables transpirables, amb porus cònics que permeten la sortida de la humitat de la suor però impedeixen l’entrada de la pluja, o el kevlar, desenvolupat per Stephanie Kwolek, també de DuPont, el 1965, tan impenetrable que s’utilitza per fer les armilles antibales.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Per això, tot i que ens permetem tenir algunes peces fetes amb fibres naturals, la major part del nostre armari està fabricat totalment o parcialment amb fibres sintètiques que no hem de sargir perquè no es trenquen. ¿I això és bo? No, perquè no es degraden i la pressió social estimulada per la indústria de la moda força a comprar roba de manera compulsiva. Com a conseqüència d’això, la roba utilitzada és una de les principals fonts de contaminació. Segons Bloomberg, només als Estats Units es llencen 2.150 peces per segon. En una pàgina interactiva es veu com ens anem enterrant en roba rebutjada. Hi ha d’haver un terme mitjà entre passar-se el dia sargint i tirar roba constantment, i aquest punt l’hem de buscar les persones que ens preocupem per deixar als nostres fills i nets un lloc decent on viure.

Per cert, les classes de sargits de la meva àvia van resultar molt útils, perquè gràcies a elles vaig decidir que estudiaria, treballaria i faria tot el necessari per no haver de ser una dona de casa.