No correm un espès vel

El 13 de setembre una iraniana anomenada Mahsa Amini, de 22 anys i ètnia kurda, va viatjar amb el seu germà a Teheran. Al sortir de la boca del metro, la policia de la moral es va abalançar a sobre d’ella i la va detenir per no complir amb el codi de vestimenta disposat per a les dones al país des de la revolució islàmica de 1979. ¿El seu delicte? Portar el mocador mal posat (que es vegi un sol floc de cabell és suficient per ser represa amb una multa, presó i/o flagel·lació). El seu germà va iniciar un pelegrinatge per totes les comissaries de la capital per trobar-la i reunir-se amb ella quan, amb sort, fos alliberada després de la sessió de reeducació a la qual sotmeten les «males» dones. Finalment, alertat pel crit d’un grup de persones que advertien que acabaven de matar una dona, la policia li va comunicar que la seva germana havia patit un atac al cor i que estava hospitalitzada. Allà es va trobar la Mahsa amb cops i hematomes al cap i a les extremitats; estava en mort cerebral i, després de tres dies en coma, va morir. El personal mèdic va acomiadar la jove en un emotiu vídeo en el qual es veu com dipositen flors sobre el seu cos, ja sense vida. 

A l’Iran, 40 milions de dones i nenes estan obligades a tapar-se el cabell amb el hijab des dels set anys. Algunes cultures i religions associen els cabells a la passió, per això exigeixen a les dones que l’ocultin, com encara fan moltes monges. El caràcter sexual dels cabells, especialment en el cas de la dona, s’observa culturalment en el color (morena-perversa, rossa-innocent...), textura (mentre que el rínxol sembla rebel, el llis es percep dòcil...), el llarg (melena és sinònim de joventut i solteria i el curt crida a la rebel·lia) o fins i tot el pentinat (al vent és llibertat, mentre que recollit és discreció). No només la policia de la moral iraniana controla que portin el mocador, vesteixin amb peces amples que desdibuixin els seus cossos i no es maquillin en excés, sinó que qualsevol home pel carrer té de dret a bufetejar-les o anomenar-les putes per «vestir indecentment». Però, malgrat les dures represàlies, des de fa anys moltes iranianes s’han atrevit a no posar-se el vel. La majoria han acabat exiliades o compleixen condemnes de fins a 24 anys de presó, igual que les advocades que intenten ajudar-les o defensar-les. El 2017 es va fer viral una campanya anomenada ‘Dimecres blancs’ que animava les iranianes a pujar a les xarxes imatges amb el cap descobert en llocs públics. Però les protestes que han esclatat i s’han estès per diverses ciutats del país per la mort d’Amini van més enllà. En els últims dies, malgrat la restricció a l’accés a internet que ha imposat el règim iranià, hem vist dones cremant els seus vels en fogueres improvisades als carrers o tallant-se el cabell. No només són joves, sinó que emociona especialment quan les dones grans, tot i que portin el vel, argumenten l’assistència perquè cap dona hauria de portar el hijab de manera obligatòria. Les manifestacions, a les quals també s’han afegit molts homes, s’estan dissolent amb violència i s’hi comptabilitzen desenes de morts.

Mentrestant, en l’Assemblea General de l’ONU celebrada aquesta setmana a Nova York, el president de l’Iran, Ebrahim Raisi, acusava els governs occidentals de tenir un «doble arrasador» a l’hora de valorar els drets de les dones als seus respectius països i en la República Islàmica. Hores després, Raisi deixava plantada una periodista de la CNN perquè ella va declinar tapar-se amb un mocador davant d’ell...

Notícies relacionades

Vel i llibertats a l’Iran

¿Quant viuen els gats?

Tot i que a molts els continuï interessant presentar l’ornament del cos com una cosa supèrflua i trivial, la indumentària mai ha sigut un tema menor. La roba és una eina de poder tan vàlida com qualsevol altra i pot servir per fer el mal (oprimir), però també per fomentar el bé (alliberar-nos). Presentar el que ha passat a l’Iran com un debat a favor o en contra del vel és tan trampós com ridícul i condueix, en certa manera, al silenci d’una part important de la societat que veu incompatible decantar-se per un sí o no de manera generalitzada i que inclogui totes les situacions. Perquè no es tracta de criminalitzar una peça, tampoc el vel. La qüestió a abordar és una altra: el compromís amb la llibertat d’expressió que és també la llibertat indumentària. I en aquest sentit, depenent del lloc i el moment, el feminisme necessita de vegades defensar una estètica o desfer-se’n. Per veure llibertat femenina en l’ús del vel no només es busca que l’elecció sigui personal i voluntària, sinó que també es valora que la decisió de respectar o no una tradició estilística no es degui a una obligatorietat (moral o social), sinó que l’elecció sigui conscient i meditada perquè sense aquest coneixement contextual continuarà preservant el caràcter impositiu.

I aquesta regla serveix per al vel, però també per a un taló, un escot, un rosari o una minifaldilla. No hi ha cap contradicció si es té en compte que la finalitat que es persegueix no és divinitzar o demonitzar un tros de tela o estil, sinó defensar el dret a la llibertat d’expressió (indumentària) de cadascuna. Dit d’una altra manera i com bé va convertir Xile en himne fa un parell d’anys: «‘La culpa no era mía, ni dónde estaba ni cómo vestía. El violador eras tú’». I en això mai hauríem de tirar un vel.