Dona, vida i llibertat

Dona, vida i llibertat (Jin, Jiyan, Azadi) és un dels lemes més populars del feminisme kurd. Kurda era Mahsa Amini (de Sanandaj, la capital administrativa del Kurdistan iranià) i kurdes són les zones en les quals primer van prendre les protestes. Tot i així, no es tracta d’un alçament del nacionalisme kurd, per molt que el feminisme tingui un pes molt important i les dones un paper transcendental en les reivindicacions nacionalistes kurdes. Són dones –i també homes– que exigeixen el final de la discriminació a què les sotmet la visió tradicionalista i extremament conservadora i reaccionària del règim islàmic iranià. És una protesta feminista. No caben, doncs, debats relativistes (i en moltes ocasions orientalistes) habituals en fòrums de l’esquerra sobre el que de veritat implica el vel en la societat iraniana, del seu paper identitari i fins i tot de la seva funció d’empoderament. No hi ha empoderament possible a ser detinguda per portar el vel lleugerament tort, torturada, colpejada i assassinada. Les protestes són per la dona, per la vida i per la llibertat. Les manifestants són molt lluny de posar en risc el règim iranià, i és improbable que la mort de Mahsa sigui l’espurna que encengui un gran incendi, però no per això deixen de ser menys valentes. Tallar-se els cabells és revolucionari en aquelles societats que s’arroguen el poder sobre el cos de la dona a l’espai públic. 

Llibertats

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Massa sovint el vel no deixa veure el bosc. Avui, Dona, vida i llibertat podria ser el lema de manifestacions per drets i llibertats en altres països a més de l’Iran. Als Estats Units, per exemple, després de la sentència sobre l’avortament del Tribunal Suprem, i per molt que els antiavortistes s’hagin apropiat de l’enganyós terme provida. O a Itàlia, on la previsible victòria de la dreta liderada per la feixista Giorgia Meloni fa témer un retrocés en drets de les dones. Dona, vida i llibertat, podríem exigir aquí quan la xacra de les violències contra les dones ens colpeja sense pausa. 

A Itàlia, com deia la pensadora feminista Ida Dominijanni en una entrevista en aquest diari, «Germans d’Itàlia defensa el tradicionalisme, li dona èmfasi a la figura de la dona-mare, una cosa que unit a la fòbia pels immigrants, configura una resposta de nacionalisme clàssic a la crisi de la natalitat». A Occident, la ultradreta aprofita la confluència de crisi per impulsar la seva agenda reaccionària i llança, crea i lliura guerres culturals per guanyar adeptes i amagar el seu altre programa: el de receptes econòmiques neoliberals i desigualtat galopant. Però lluny d’Occident, en països com l’Iran, la guerra cultural és un luxe per a privilegiades: allà, per a les dones, la guerra és per terra, mar i aire. Tenen en comú, això sí, que ni allà ni aquí el feminisme és l’antònim de masclisme. Defensar els drets de les dones és avui defensar la vida i la llibertat davant l’ofensiva reaccionària.