Llimona & vinagre | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La reina i el perruquer
Seria d’agrair escoltar Pascual Iranzo observant la pompa i circumstància d’un esdeveniment que elevarà la reina d’Anglaterra a tota la glòria
Isabel II va entrar en moltes vides a través de les revistes de societat. Un aire fresc acolorit impossible d’aconseguir en una Espanya en blanc i negre amb tendència al dol permanentment. Va passar a ser algú pròxim quan la seva imatge real projectava distància i llunyania. El temps i la televisió es van encarregar de revelar-nos altres detalls molt més importants que la seva corona i la seva elegància fins que ‘The Crown’ ens la va aproximar en la seva totalitat. És aquella història ficcionada la que prevaldrà en l’imaginari col·lectiu molt més enllà del que durin les cerimònies fúnebres.
Entretots
És probable que el protocol extens de les exèquies es detallés en el mateix moment de la coronació. En fa 70 anys i 216 dies. Deu haver passat per molts retocs, per descomptat, però la precisió anglesa va de bracet amb una previsió tan concreta com el seu desenvolupament exigent i la seva extrema puntualitat. I les imatges que se’ns han començat a projectar ens obligaran a fixar els ulls a les pantalles molt més del que els escèptics resistents es puguin pensar. Ja va passar amb el funeral de la nora díscola i el cop de timó que Isabel va donar al seu regnat sense perdre la compostura per evitar que la distància amb el seu poble s’engrandís i se li gelés el cor.
«La bellesa és rotunda quan va acompanyada de la intel·ligència», repetia Pascual Iranzo Oliete (Barcelona, 1930-2022). Seria d’agrair escoltar-lo aquests dies observant la pompa i circumstància d’un esdeveniment a escala mundial que reunirà tot el poder per elevar la reina d’Anglaterra a tota la glòria.
Però no podrà ser. L’etiquetat «perruquer del rei» va penjar les tisores dos dies abans deixant un llegat de pensament estètic i un cabal de reflexions inabastables perquè el seu interès era molt més extens que la seva melena i la seva inquietud era molt més àmplia que el seu discurs.
Anar a les perruqueries on actuava i recorria setmanalment era entrar en una sala de sorpreses. Allà es podia coincidir amb el pes específic d’una societat en desenvolupament que conversava valor i coneixement, ascendència i algun desvergonyiment. El Pascual anarquista que mai va deixar de ser els atenia a tots per igual. Amb la mateixa cordialitat i prudència que desplegava davant el desconegut que hi acudia per primera vegada per demanar-li opinió i requerir-li consell davant les seves preocupacions capil·lars. Escoltava, observava, removia els cabells i suggeria. I en la segona cita, la conversa es reprenia en el punt en què s’havia deixat, preguntant per l’efecte dels canvis produïts. A partir de llavors, passava a interessar-se per altres facetes del client, indispensables perquè el dissenyador de caps anés desenvolupant la seva filosofia estètica. La que el va consagrar com a assessor d’imatge personal i expressivitat corporal. Així li agradava presentar-se i així ho deixava anar, com d’una tirada, mentre les seves notes verbals anaven teixint un discurs que elaborava a cop de lectures incessants i inserit d’inquietuds científiques que s’acabaven traduint en textos i conferències.
Iranzo. Un torrent desbocat d’empenta i decisió que atenia diferents clients alhora, saltant de cabina en cabina i acumulant una llista tan notable com el de la reina i els seus saludats il·lustres. Un altre brollador que ha deixat de brollar en temps de sequera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
