La concòrdia i totes les altres coses

¿Com es decep un de si mateix? Pregunta que pot haver-se formulat qualsevol de nosaltres escoltant l’acte de contrició de Pedro Sánchez al Congrés. I com solem assimilar el desengany al sentiment de frustració provocat pels altres, deduïm que una cosa és que et decebin i una altra de més greu que ho facis amb tu mateix. En conseqüència: ¿com se’n pot refer un, d’això?

Plantejada la qüestió, convinguem que sempre és un bon exercici intentar posar-se al lloc de l’altre per procurar comprendre’l. Sana observació que evita els apriorismes i prejudicis que tant es porten ara. Practicar aquesta actuació no comporta necessàriament aprovar ni compadir qui exposa el seu fracàs. És només entendre com se sent qui ha vist incomplertes les seves expectatives per acceptar-li després, o no, les disculpes que t’ofereix pel seu inadequat comportament.

Diuen els psicòlegs que decebre’s amb un mateix comporta una forta percepció de pèrdua. La que no t’esperes de qui t’ha fallat i en qui havies dipositat totes les esperances i il·lusions. Anhels que van encegar la mirada entusiasta i van impedir veure el desengany que desfilava al darrere.

Res d’això consent l’oposició política, que clama pel penediment i, quan arriba, converteix el dolor dels pecats en símptoma de flaquesa. Davant d’aquesta, cal imposar la pitjor de les penitències: burxar més la ferida, ampliar-ne la mida i procurar que no cicatritzi. Al capdavall, oblidar-se de la caritat i desterrar la misericòrdia. Curiós comportament d’un ampli sector de catòlics, que acaba practicant el contrari del que defensa. Alguna cosa falla en els mecanismes morals d’alguns. També dels qui, en lloc de reprovar-los, els beneeixen i acaben embolicant en dogma de fe pèrfides vel·leïtats humanes.

Enmig d’aquest paisatge desolador emergeixen encara algunes veus assenyades, educades, lliures i il·lustrades, que reconforten amb el seu to d’advertència que no està pas tot perdut. Tot i que les denúncies amb què s’acompanyen també exigeixen propòsit d’esmena als responsables públics que fallen. Una d’aquestes veus és la d’Ángel Gabilondo Pujol (Sant Sebastià, 1 de març de 1949).

Qüestionament institucional

Per al Defensor del Poble actual, les lleis es divideixen entre les que s’accepten i les que s’acaten. I si disgusten, es reformen. D’això va el sistema. D’aquí ve la seva preocupació pel qüestionament permanent de les institucions.

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Segons el filòsof Gabilondo, patim la malaltia de les paraules. Malaltia que provoca la pèrdua de conceptes i, amb aquesta, la mort de les idees, perquè les expressions que defineixen més bé l’essència dels nostres valors s’han deixat de pronunciar. S’entenen com a normes antigues usades per generacions en decadència. La concòrdia en seria el millor exemple. Un dret universal oblidat en una societat en què impera el contrari. La discòrdia potenciada a consciència. Aquesta falta de cultura de l’acord ajuda a entendre la descoordinació de les administracions i la seva obstinada tendència a no ser ràpides, àgils ni eficients.

És el denominador comú dels 34.624 expedients tramitats l’any passat pel servidor públic. La majoria, contra el funcionament de la justícia. El tercer poder de l’Estat, la reforma del qual es tramita en una proposició de llei repudiada per jutges i fiscals i per la qual van anar a la vaga. ¡Quina casualitat.