Entendre-hi + amb la història

L’origen del protector solar, l’escut invisible | + Història

Hi ha productes que sembla que hagin existit sempre, com si haguessin arribat a nosaltres per art de màgia. La veritat, però, és que acumulen anys d’història. Fins i tot els més modestos, com el protector solar.

L’origen del protector solar, l’escut invisible | + Història

Ayuntamiento de Girona

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Lamentem comunicar als nostres estimats lectors que aquest dissabte comença el darrer cap de setmana d’agost, o sigui que per a molts també s’acosta el final de les vacances i dels dies de platja. No hi ha més remei que tornar a la feina i a la rutina, però cal fer-ho amb el cap ben alt i el més bronzejat possible. Que es noti que ens hem passat hores jaient com llangardaixos gaudint del dolce far niente estival. De fet, segur que més d’un aprofitarà aquest cap de setmana per fer una última rostida final. Però una cosa és tornar a l’oficina amb un color envejable i l’altra fer-ho socarrimat com un pollastre a l’ast. 

És de sobres conegut que no sempre hem tingut tanta devoció per prendre el sol. Diuen que la culpa és de la dissenyadora Coco Chanel, que ara fa cosa d’un segle va posar de moda el bronzejat arran dels creuers que feia pel Mediterrani. A partir d’aquell moment es va associar la morenor amb un estil de vida saludable. 

Allò va suposar un canvi radical de paradigma perquè durant molts segles mantenir la pell blanca era signe de distinció. Aquesta idea va ser present a continents i èpoques diferents. Al Japó les dones es maquillaven amb cosmètics per emblanquinar-se el rostre, igual que passava entre les aristòcrates europees de l’edat mitjana i moderna. Però és que fins i tot a l’Egipte dels faraons van buscar la manera de no bronzejar-se. Allà feien servir preparats a base de segó d’arròs, tramussos i gessamí. Sabien el que es feien: investigacions actuals han descobert que la combinació dels tres elements ajuda a absorbir la radiació ultraviolada i a aclarir la pell. 

Inicialment els humans no necessitaven potingues per protegir-se perquè els avantpassats de l’'Homo sapiens', originaris de l’Àfrica, tenien la pell fosca gràcies a la melamina natural i això evitava cremades a la pell. Després, amb les migracions cap al nord i la disminució a l’exposició solar, els humans es van anar empal•lidint. 

No va ser fins a les darreries del segle XVIII i principis del segle XIX, que els metges van començar a investigar els efectes que causava l’astre rei a la nostra pell. El 1798, l’anglès Robert Willan, considerat el pare de la dermatologia moderna, va descriure malalties relacionades amb la sensibilitat a la llum solar i tres anys després l’alemany Johann Wilhelm Ritter va descobrir l’existència dels rajos ultra violats (UV). A partir d’aquí altres facultatius van seguir aprofundint en aquell camp; per exemple, el britànic Everard Home, el 1820, va demostrar que la pigmentació de l’epidermis té efectes protectors i que un augment de l’exposició a la llum solar l’enfosqueix. 

Casualitat o no, les primeres veus alertant dels perills d’una excessiva exposició solar van arribar del nord. El suec Erik Johan Widmark, el 1889, va relacionar la radiació dels rajos UV amb les cremades i dos anys més tard l’alemany Hammer teoritzà sobre la necessitat d’utilitzar algun tipus de protector solar químic per evitar-les. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Després, mentre Coco Chanel marcava tendència, el doctor G. M. Findlay mitjançant un experiment amb ratolins demostrava que existia un vincle directe entre el càncer de pell i l’increment de les radiacions UV. Així, entre la moda i la prevenció mèdica, van aparèixer les primeres cremes. El 1935, el Eugène Schueler, fundador de L’Oréal, va elaborar i comercialitzar un oli bronzejador que accelerava el procés de pigmentació de la pell sense cremar-se. I el 1938, el químic suís Franz Greiter, després d’acabar vermell com una gamba fent alpinisme, va tenir al idea de crear el primer protector solar modern, però va haver d’esperar el final de la Segona Guerra Mundial per comercialitzar-lo. Finalment, el 1946, va llençar la marca Piz Buin, precisament el nom de la muntanya on havia tingut la inspiradora socarrimada. 

Notícies relacionades

A partir de llavors i, amb el pas dels anys, l’oferta de protectors solars s’ha anat multiplicant al mateix ritme que ha crescut la consciència entre la població que cal protegir-se a l’hora de prendre el sol, perquè una cosa és tornar bronzejat a la feina i l’altra presentar-s’hi vermell com un tomàquet de gaspatxo. 


Vaselina vermella a la Segona Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit dels EUA va treballar en un projecte d’alt secret per desenvolupar un protector solar per als soldats destinats al desert. Finalment van utilitzar vaselina veterinària vermella. Després de la guerra, l’excombatent i farmacèutic Benjamin Green va millorar la fórmula i la comercialitzà amb el nom de Coppertone.

Entendre-hi + amb la història