Quines raons hi ha per escriure Kiev i Kíiv

¿Kiev, Kíev, Kíiv o Kyiv? En els últims dies, alguns mitjans espanyols han modificat la forma en què transcriuen, en castellà o en català, el nom de la capital ucraïnesa. Altres topònims, com el de la ciutat de la Ucraïna occidental que està canalitzant gran part del flux de refugiats, apareix en diverses formes. ¿Lviv, Lvov o Leópolis? ¿Quina és la correcta –si és que només n’hi ha una– i quins són els arguments per canviar-la –o per no fer-ho-? 

Tradició o transliteració

Per situar-nos: bàsicament hi ha dues possibles pràctiques a l’hora d’integrar els exònims (els topònims, o noms de lloc, de països amb altres llengües). La primera, atenir-se a les formes tradicionals (en alguns casos amb arrels medievals) que ha adoptat la mateixa llengua per als noms de llocs d’altres països, sovint molt diferents de l’original per influència d’altres llengües intermediàries, del llatí, d’evolucions divergents... Tant en castellà com en català és l’opció per defecte en els noms de països i capitals, a més de tots aquells llocs prou prominents o propers com per haver sigut esmentats sovint al llarg del temps fins al punt d’haver consolidat una forma determinada. Seria el cas de Moscou/Moscú (no Móskva), o Rússia/Rusia (no Rossíya). O Londres (London), Milà/Milán (Milano)... La segona possibilitat és respectar el nom en la seva grafia original en caràcters llatins, independentment de la seva pronunciació, o transliterar-lo segons unes normes determinades, que s’aproximin a la pronunciació real, quan l’original s’escriu en un alfabet diferent del llatí. Aquesta seria l’opció més habitual en topònims menors, en què no hi ha tradició encunyada d’ús en altres llengües.

Canvis i excepcions

Però, com ens comenta el director de l’oficina d’onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, Enric Ribes, en aquest camp «no hi ha res simple». D’una banda les Nacions Unides, a través del Grup d’Experts de les Nacions Unides per als Noms Geogràfics, intenta promoure una nomenclatura internacional única per als topònims mundials, el Glossari de terminologia toponímica de l’ONU, en què es dona prioritat a la forma utilitzada al país en qüestió (l’endotopònim). Un catàleg de noms que ha tingut més influència en el món anglosaxó que en les llengües romàniques i que ha estès, per exemple, l’ús de Kyiv. Una tendència generalitzada però a què la norma del castellà es resisteix.

D’altra banda, en els processos de descolonització, independència o accés a l’oficialitat de llengües que no tenien reconeguda aquesta categoria, alguns països han optat per modificar velles denominacions i substituir-les per altres que reflecteixin millor la seva identitat, o la forma local que ha passat a ser oficial. «Fins a cert punt, també el d’Ucraïna és un cas de descolonització cultural, després d’un temps en què el rus era la llengua hegemònica i l’ucraïnès una llengua subordinada», apunta el traductor del rus i l’ucraïnès Miquel Cabal, que entén que «Ucraïna es vulgui ensenyar al món de determinada manera desrussificant els seus noms, i hauríem de ser sensibles a aquest fet».

En casos similars, ¿què fa per exemple la Reial Acadèmia en la seva ‘Ortografía’, o quines orientacions dona la Fundación del Español Urgente (Fundéu), assessorada per la RAE? Doncs depèn, perquè aquí, a més de la tradició i d’aquest criteri polític, encara n’entren d’altres, els de la difusió i utilització i intel·ligibilitat per part dels parlants. Per exemple, la RAE va assumir el canvi del molt establert Ceilán per Sri-Lanka, o el molt històric d’Angora per Ankara. Però manté la forma Bombay davant Mumbai. Altres denominacions històriques cauen en desús, fins al punt de resultar ja incomprensibles. En alguns casos la RAE l’assumeix (Maastricht en lloc del vetust Mastrique) i en d’altres manté el no menys vetust Leópolis en lloc del Lvov rus o el Lviv ucraïnès. Així que la tradició no és l’únic element: la determinació de les toponímies oficials després de canvis polítics o culturals o l’ús real entre els parlants pot fer modificar aquest criteri.     

¿Què diu la norma sobre la capital ucraïnesa?

En el cas de Kíiv, l’‘Ortografia’ del 2010 de la RAE manté únicament la forma utilitzada tradicionalment en castellà, Kiev, formada a partir de la denominació russa de la ciutat, en alfabet ciríl·lic Киев (que de ser transliterada sent fidel a la seva pronunciació en rus, hauria de ser transcrita com Kíev, amb accentuació plana en lloc d’aguda, opció cada vegada més habitual en les traduccions literàries). En canvi, la Fundéu és menys taxativa: en una guia sobre l’ús de topònims pels mitjans durant la invasió d’Ucraïna considera simplement que Kiev és «millor que Kíev i Kyiv». Aquesta última és la romanització aprovada oficialment a Ucraïna i assumida per l’ONU de l’original ucraïnès Київ, única forma oficial el 1995, després de la independència d’Ucraïna i que, per cert, en gran part del país seria pronunciada més aviat com Kiiu (en transcripció fonètica, [ˈkɪjiu̯] . 

En el cas del català, en canvi, el nou ‘Nomenclàtor mundial’ aprovat el maig del 2021 per la Secció Filològica del Institut d’Estudis Catalans (i encara no publicat però consultable a la seva web), estableix que la forma aprovada per l’acadèmia amb autoritat normativa sobre el català és Kíiv. El català no assumeix la fórmula oficial a Ucraïna, Kyiv, sinó que l’adapta a l’ortografia del català, donant-li, segons Enric Ribes, la condició de forma amb ús consolidat per la pràctica en els últims anys (amb les retransmissions esportives de Puyal com a precedent). «Si els ucraïnesos volen, hem de moure’ns», afirma el professor de literatura russa i traductor Ricardo San Vicente.

¿Quin criteri s’ha de seguir en els mitjans?

Notícies relacionades

L’arribada massiva d’ucraïnesos posa al límit la capacitat d’acollida de Guissona

‘Sí, però no’ de la UE a Ucraïna

Hi ha raons, per descomptat, per considerar que la forma aprovada com a oficial a Ucraïna, que rectifica dècades de russificació, fa aconsellable modificar la forma tradicional, tot i que sigui la normativa. Especialment si l’ús real més estès arracona la forma tradicional. És el que ha fet ja aquest diari a l’utilitzar la forma Lviv en lloc de Leópolis o Lvov (o al decidir utilitzar en castellà els topònims de Catalunya en català, com Girona, tot i que la RAE estableixi que només s’ha de fer en textos oficials). En el cas de Kíiv, amb tot, es plantegen en castellà dues objeccions (l’ortografia vigent insisteix en l’ús de Kiev i aquesta encara continua sent la forma utilitzada de manera preponderant) i un dubte: si la RAE regularitzés aquest topònim aproximant-se a l’oficial a Ucraïna potser optaria per Kiiv (sense accent) en lloc de la forma reconeguda internacionalment, Kyiv.  

En aquesta tessitura, l’opció d’aquest diari és, sense ignorar quina sigui l’evolució de l’ús real pels parlants, atenir-se a la norma establerta per la respectiva autoritat lingüística. En aquest cas, utilitzar el topònim Kiev en l'edició en castellà seguint allò marcat en l’’Ortografía’ de la RAE i la tendència general en la llengua, en què és preponderant la resistència a abandonar les formes històriques (en alemany, per exemple, Colonia, Maguncia o Tréveris en lloc de Köln, Mainz o Trier). I en l'edició en català, Kíiv, assumint el criteri del ‘Nomenclàtor mundial’ de l’IEC davant Kiev o Kyiv, que ha prioritzat, apunta Ribes, «no establir els topònims a través de llengües interposades».