¿Com canvien els gestos al llarg de la infància?

Els vídeos d’aquests dos relats formen part d’una singular base de dades, gràcies a la qual s’ha documentat per primera vegada un canvi en la gestualitat infantil: de visual a abstracta (o –es podria dir– de la d’un mim a la d’un polític).

L’arxiu reuneix narracions fetes per 83 nens de Girona, entre el 2016 i el 2019, en dues etapes: quan tenien 5 o 6 anys i quan en tenien 7, 8 o 9. La investigadora Ingrid Vilà-Giménez, de la Universitat de Girona, va ensenyar dibuixos animats a cada nen, en dos moments de la seva infància, i va gravar els relats que feien del que havien vist. 

Ara, un estudi d’aquesta universitat juntament amb la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha analitzat els gestos que apareixen en els vídeos. Els autors volen esbrinar si la gestualitat és un indicador del desenvolupament lingüístic, o fins i tot una eina per fomentar-lo. 

Llenguatge més enllà de les paraules

«La tradició en l’estudi del llenguatge ha sigut considerar només el que es diu. Però també l’entonació i els gestos compten», explica Eva Murillo, psicòloga de la Universitat Autònoma de Madrid, no implicada en l’estudi. L’entonació d’un «bon dia» pot sonar alegre, amenaçadora o irònica. I una cosa semblant passa amb els gestos que es fan al parlar. «Són tan importants que els fem fins i tot quan parlem pel mòbil», afirma Murillo. Emoticones, missatges de veu i videotrucades són exemples de la necessitat de complementar les paraules. De fet, els nadons es comuniquen abans amb els gestos que amb les paraules. «El gest és central en l’adquisició del llenguatge. El gest díctic [apuntar amb el dit] és molt important. Els primers balbotejos venen acompanyats per moviments rítmics repetitius», explica Pilar Prieto, investigadora ICREA de la UPF i coordinadora de l’estudi. «Els gestos i la parla junts componen el llenguatge. En molts casos, el gest fins i tot impulsa la parla», afirma Elena Levy, psicòloga de la Universitat de Connecticut que ha investigat aquest tema en les últimes dècades.

De visual a abstracte

A mesura que els nens creixen, a aquests primers gestos els succeeixen d’altres, icònics o referencials: fer les banyes amb els dits, allargar els braços per dir gran, girar un volant imaginari, etcètera. Després arriben els gestos no referencials: moure les mans enlaire i cap avall, assentir amb el cap, aixecar les celles, etcètera. Els autors de l’estudi han classificat en aquestes dues categories els gairebé 900 gestos capturats pels vídeos. Tant els nens petits com els grans fan servir les dues classes, però els segons fan més gestos no referencials que referencials. A més, els gestos es concentren en alguns trams concrets del relat. Per exemple, tendeixen a aparèixer quan s’introdueix informació nova (per exemple, un nou personatge). «Els nens grans tendeixen a utilitzar molt més els gestos no referencials per marcar aquests elements que actualitzen el discurs», observa Júlia Florit Pons, investigadora de la UPF i coautora del treball.

¿Universal o cultural?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El canvi podria ser el reflex d’una maduració cognitiva. Saber què és nou per a un oient (i marcar-ho amb un gest) és una funció complexa, anomenada «teoria de la ment». Els nens d’escola infantil solen explicar històries incomprensibles perquè ometen informació essencial, mentre que els més grans saben ficar-se al cap del seu interlocutor. No obstant, hi ha altres explicacions possibles per al resultat. Per exemple, els nens podrien canviar la gestualitat senzillament per ganes d’assemblar-se als adults. Tampoc és clar si el que passa a Girona passaria igual a l’Àfrica o a la Xina. «No podem dir que és una cosa universal. Hi ha cultures que utilitzen més gestos i d’altres que n’utilitzen menys», comenta Murillo, que voldria veure més estudis en altres parts del món. «Possiblement, el nombre de gestos canviaria, però creiem que el patró i la funció seria la mateixa», afirma Florit. 

¿Gestos per ensenyar?

Aquesta investigadora està preparant un estudi per esbrinar si veure i utilitzar gestos milloraria l’aprenentatge de la llengua a les escoles. Estudis previs suggereixen que el to emfàtic que utilitzen molts pares quan parlen amb els seus nadons tindria beneficis: els nadons exposats a molts gestos no referencials desenvoluparien narratives més estructurades en etapes successives. No obstant, hi ha matisos. «Hi ha cultures en què els nadons es porten a l’esquena i no obstant aprenen molt, precisament perquè s’han d’espavilar davant el que tècnicament es diu un input degradat», explica Prieto.