Vacunar tot el món | +Història

Fa pocs dies ho escrivia a les pàgines d’aquest diari el director de Justícia i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, David Llistar: hi ha parts del món infravacunades, sobretot a l’Àfrica. Ell mateix explicava que al Senegal només hi ha el 6% de la població que té la pauta completa. I mentalment, potser ens queda molt lluny, però el problema no és només seu. Ni que sigui per una qüestió purament egoista hauríem de procurar que els arribessin vacunes perquè com hem vist amb les variants delta primer i òmicron després, el virus evoluciona i muta allà on té camp per córrer. O sigui on no hi ha vacunes. .

Per això és tan important que els organismes de poder del món desenvolupat es posin les piles. El problema és que són institucions elefantíaques, que avancen de manera desesperadament lenta. Ho acabaran fent (tard i malament), igual que altres vegades que hi ha hagut campanyes de vacunació global. Ara bé, el que es constata és que sempre se segueix el mateix patró: primer s’ajuda als habitants dels països rics i després als dels pobres, encara que ho necessitin més. El cas de la poliomielitis pot servir d’exemple. 

Aquesta malaltia infecciosa vírica, que es transmet sobretot per via fecal-oral, té efectes molt greus en l’1% dels casos. No es pot curar però sí que els humans se’n poden protegir gràcies a les vacunes. El primer medicament d’aquest tipus que es va demostrar eficient data del 1952, fruit de les investigacions del microbiòleg nord-americà Jonas Salk. Tres anys després es va començar a inocular als Estats Units. Amb només un any, 30 milions de nenes i nens ja l’havien rebut. La majoria eren blancs. Tot i necessitar-la tant o més, les criatures afroamericanes van ser menys vacunades perquè els seus pares no tenien permís per sortir de la feina i portar-les a punxar als centres mèdics. Qui no s’ho cregui pot buscar la informació al reportatge publicat al New York Times el 25 de gener de l’any passat. 

Paral•lelament a la feina de Salk, els metges Albert Sabin i Hilary Koprowski van desenvolupar altres medicaments i després de diversos assajos, el següent país on es va vacunar massivament va ser la Unió Soviètica. El 1959 deu milions d’infants de la URSS van ser inoculats. No és estrany que en una època en què el món estava dividit entre capitalistes i comunistes, els líders dels dos blocs fossin els primers a punxar els seus ciutadans. El 1960, entre els dos països, ja tenien 77,5 milions de persones vacunades, mentre que a la majoria del planeta es rebien poquíssimes dosis. 

Després la situació va millorar perquè Sabin va desenvolupar una vacuna bevible, cosa que en va facilitar la distribució i l’administració entre la població infantil de les zones més necessitades. Ara bé, malgrat això no va ser fins el 1988 que l’OMS, l’UNICEF, Rotary i el govern dels EUA van unir esforços per eradicar la poliomielitis del planeta. En alguns llocs ja ho han aconseguit i en altres el nivell d’incidència ha baixat moltíssim. Aquests fronts units també s’han aplicat amb èxit amb la verola i la pesta bovina, que han passat a la història. 

En el cas de la polio, els historiadors de la ciència remarquen que la voluntat de trobar-hi solució va superar el teló d’acer i els dos bàndols de la Guerra Freda van col•laborar. Amb el coronavirus ha passat una cosa semblant. Mai tants humans s’havien unit amb un sol objectiu. Ara cal mantenir aquesta cooperació per vacunar tothom, perquè d’humanitat només n’hi ha una i només sobreviurà si col•laboració. 

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Dues Espanyes

Per apreciar l’evolució del sistema mèdic comparat amb el que existia a l’Espanya franquista el cas de la polio és molt il•lustratiu. La vacunació començà vuit anys després que els EUA. A més les xifres no tenien res a veure. El 1965, a Barcelona, per exemple, només es van aplicar 4647 dosis. Amb la covid les xifres són diferents perquè el nivell del país també ho és.