Carta d’una infermera: «Sense veïnes no hi ha barri, estan matant el Raval»

Raya és veïna del Poblenou però coneix especialment el cor de Ciutat Vella, la seva gent i les seves necessitats. No en va, des del 2005 que treballa ininterrompudament al CAP Raval Nord. «Més enllà d’aquest simbolisme que gairebé tots coneixem, m’agradaria ressaltar el que per a mi representa el valor més important d’aquestes veïnes: elvalor de la cura, de cuidar-se de Riereta i de cuidar-se del barri sencer, en definitiva», escriu la sanitària, també vicepresidenta del FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària).

No és la primera vegada que es posa davant del teclat per escriure un text i compartir-lo amb la comunitat de lectors d’EL PERIÓDICO. «Escriure m’ajuda quan estic enfadada, però també quan estic agraïda. M’agrada escriure i ho faig de cor», explica per via telefònica Raya, que no va poder assistir a la concentració per evitar l’execució del desnonament i necessitava mostrar-los el seu suport d’alguna manera. «No estan sols», assegura una infermera, que ha acudit a incomptables desnonaments. «Si m’assabento d’un desnonament al barri i l’atenció domiciliària em permet passar-m’hi –continua Raya–, intento ser-hi».

Abans que activista, sanitària

La seva vocació en majúscules i sobretot la seva visió holística de la sanitat l’empenyen a sortir al carrer i col·locar-se del costat de les persones vulnerables. Abans que activista és infermera, puntualitza. «Si et deixen sense sostre, la situació repercuteix en el teu estat de salut directament, i com a persona compromesa amb la salut de la població em veig en la necessitat d’estar amb ells», assegura aquesta professional de la infermeria amb més de tres dècades d’experiència, molesta per la falta de recursos per realitzar el seu treball i complir, per tant, amb el codi ètic que regeix la seva professió: «El llegeixo i em ve mal de panxa. Per la hipocresia, per la impotència que em genera, perquè no, perquè ¡no, no i no! Perquè les decisions que les administracions imposen suposen barreres insalvables que ens impedeixen actuar d’acord amb aquest codi i ens frustra molt a totes nosaltres».

Tornant al cas de Riereta, Raya avisa: «Sense veïnes no hi ha barri, estan matant el Raval». Va més enllà de l’últim desnonament, ja que es refereix a tots els blocs propietat de grans inversors que tenen unes quantes veïnes soles, aïllades, envoltades de pisos turístics. «Una bona veïna et dona la vida, com deia la meva mare, però sembla que això s’està perdent, que s’ha convertit en una utopia», lamenta Raya, una de les persones més estimades del barri per la seva implicació en les lluites veïnals com molt bé va apuntar Helena López en una entrevista publicada el juliol passat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El seu idil·li amb el Raval i les seves xarxes veïnals es remunta a 1998, quan va fer una suplència. «Em vaig enamorar del seu equip de professionals i del barri, fins al punt que vaig decidir que volia treballar allà. Vaig deixar una plaça fixa en un altre centre i vaig començar a treballar al CAP Raval Nord amb contractes de mes a mes. Me la vaig jugar, però ho tenia claríssim», recorda Raya, que amb el temps va superar unes oposicions i es va guanyar una plaça fixa en aquest centre d’assistència primària.

Cada CAP, com cada barri, té la seva pròpia identitat, les seves singularitats. «Tots tenen necessitats, però és cert que el Raval en té moltes», explica una infermera abnegada, d’aquelles que fan més hores de les que marca el seu contracte. No és l’única i assegura que «només així se sosté el nostre sistema sanitari», aquest del qual molts presumeixen i situen entre els millors del món. Per això insisteix: «les desigualtats i l’atenció primària haurien de ser al centre del debat, no la tercera dosi o l’obligatorietat de la vacuna, mesures probablement convenients però que per si soles no milloren la salut de les persones».