Entendre-hi + amb la història

L’origen del paraigua I +Història

Segons el calendari astronòmic la nit d’aquest dimecres deixarem enrere l’estiu per entrar a la tardor, una època de l’any en què el paraigua es converteix en company habitual dels nostres desplaçaments. Sort que es pleguen.

L’origen del paraigua I +Història
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Aquest dimecres oficialment entrem a la tardor. Per ser exactes el canvi d’estació es produirà a les 21.21. Però com que el temps és boig, i si no ho era prou ha acabat de perdre el nord amb l’escalfament global, ja fa dies que la calor batalla amb els xàfecs. És aquella època de l’any que surts de casa vestit amb més capes que una ceba i que si t’oblides el paraigua segur que cau el diluvi universal.

Si serveix de consol, l’espècie humana només fa tres segles que va pel món amb aquest invent, perquè abans tocava mullar-se sí o sí. Com a molt es feia servir una capa i un barret d’ala ampla però, tenint en compte els materials que hi havia, és fàcil imaginar-se que el personal acabava xop com un ànec.

El paraigua és una evolució de l'ombrel·la, perquè es veu que en l’antiguitat preocupava més el sol que els núvols. En realitat, aquells estris tenien més aviat una funció simbòlica i eren un element que conferia distinció social, ja que el feien servir mandataris i personalitats destacades, a qui un criat o un esclau seguia a tot arreu amb allò, que podia ser fet d’elements vegetals o de roba. De fet, es creu que els primers para-sols eren fulles de palmera o d’alguna planta similar.

Totes les fonts apunten que al segle I de la nostra era a la Xina ja hi va haver alguns assajos perquè el para-sol es convertís en paraigua, però no van arribar a Europa. Aquí la gent es va mullar durant 17 segles més. Les primeres referències escrites sobre un objecte pensat per evitar la pluja apareixen el 1622 a les obres de teatre del comediant francès Tabarin.

Es veu que el problema amb els paraigües d'aleshores era similar a l’actual: quan no plou fan nosa i et sents una mica ruc portant-lo amunt i avall. Sort que sempre hi ha qui troba la solució als problemes. En aquest cas, l’heroi salvador del món dels paraigües va ser el parisenc Jean Mauris. Aquest home era un artesà que tenia un taller de bosses i portamonedes. Es va adonar de la incomoditat que patien els seus clients quan havien de carregar amb el paraigua i el 1705 se li va acudir inventar un model que fos fàcil de guardar i de transportar quan no eren necessaris els seus serveis. Així va néixer el paraigua plegable.

Mauris va idear una estructura de varetes metàl·liques similar a la dels models actuals. A més, també va perfeccionar la cobertura, que va confeccionar amb tafetà verd engomat. D’aquesta manera, a més de resistent, també era impermeable. Cada exemplar s’acompanyava d’un estoig perquè el seu propietari el pogués desar a la bossa o penjar-lo de la cintura.

De seguida que el va presentar tothom va rebre l'estri amb els braços oberts, però sabia que si es volia assegurar l’èxit sense pal·liatius havia de seduir qui marcava tendència a tot el país: Lluís XIV. El rei era el gran ‘influencer’ de l’època. Vivia a Versalles, envoltat de cortesans i criats, tots mantinguts per la corona. En total unes 20.000 persones que com a màxima ocupació tenien fer safareix i imitar el monarca en tot allò que feia. Mauris va estar de sort perquè, quan li va oferir el paraigua plegable a sa majestat, va quedar encantat. Li va agradar tant que va fer un decret concedint-li l’exclusiva de la seva fabricació durant cinc anys. Com es pot imaginar, a la cort tothom va córrer per aconseguir un d’aquests invents per no mullar-se, que de seguida es van convertir en un complement de moda entre l’aristocràcia. A París tothom que era algú tenia un paraigua.

Curiosament, tot i que ara tenim la imatge dels ‘gentlemen’ britànics sempre amb aquest estri, a Londres van trigar a arribar perquè, quan plovia, la gent adinerada es desplaçava amb cotxe de cavalls. O sigui que només anaven amb paraigües els fluixos d'armilla. El primer que es va atrevir a fer-lo servir sense vergonya va ser Jonas Hanway. Segons expliquen les cròniques, la gent se'n reia al veure’l passar i els cotxers l’insultaven perquè el veien com una amenaça pel seu negoci. Segur que exageraven i passava igual que ara, que quan cauen quatre gotes és un miracle trobar un taxi.


Notícies relacionades

Franklin i el parallamps

Quan el 1776 l’inventor Benjamin Franklin es traslladà a París per ser ambaixador dels EUA a França es va sorprendre que tothom utilitzés paraigua. No es podia imaginar que, a més, hi afegirien el seu parallamps. Els models més venuts duien una cadena metàl·lica que tocava a terra per alliberar la descàrrega elèctrica si els queia un llamp a sobre.

Entendre-hi + amb la Història