La Bastilla, més que una presó

Aquell dia de 1789 una multitud va prendre la Bastilla, la presó reial que hi havia a París. Aquella fita va ser convertida en el punt de partida de la revolució pels cronistes i artistes posteriors, que ho van narrar i van reproduir carregat d’heroïcitat i transcendència. La realitat, no obstant, no va ser tan simple.

No hi ha prou pàgines al diari per explicar amb detall com França va arribar a la crisi econòmica, política i social que va desembocar en els fets d’aquell estiu, que van tenir un primer episodi al Palau de Versalles. Seguint el funcionament de llavors, el rei Lluís XVI, que era un monarca absolut, va convocar els Estats Generals, formats pels estaments eclesiàstic, nobiliari i el que es deia Tercer Estat, que vindria a ser una espècie de representació popular. Recórrer als Estats Generals era un fet excepcional, perquè habitualment els sobirans intentaven evitar demanar la col·laboració dels súbdits, conscients que això debilitava la seva posició, però és que el 1789 la situació era tan insostenible que no hi havia cap altre remei.

El preu dels productes bàsics estava pels núvols i a París les botigues de queviures eren assaltades per gent desesperada que no tenia res per menjar. Òbviament això només afectava les capes més pobres de la societat i a l’aristocràcia li importava un rave si un grup d’esparracats es morien de gana. Els representants del Tercer Estat, no obstant, van exigir una reforma del sistema per equilibrar les desigualtats.

Quan a París es va tenir notícia del que es demanava a Versalles, grups d’homes i dones van començar a organitzar protestes per fer pressió. La fam els empenyia i l’esperança pel canvi els animava. La multitud cada vegada va anar guanyant més força. Corrien rumors de tot tipus i es feien discursos encesos per animar la gent a preparar-se per enfrontar-se contra les tropes reials. Amb l’objectiu d’armar-se, desenes de milers de manifestants van voler assaltar Les Invalides, i quan els soldats que defensaven la posició es van negar a disparar contra ells, els sublevats van irrompre al recinte i van aconseguir 30.000 fusells.

L’objectiu dels líders de la revolta era organitzar una milícia urbana que representés i defensés el poble, però anaven curts de munició. Llavors totes les mirades es van dirigir a la Bastilla, que actuava com a presó i també era arsenal. Quan el governador de la plaça no va voler capitular, els manifestants van iniciar l’atac. La batalla es va prolongar quatre hores i els dos bàndols es van enfrontar cos a cos, deixant un balanç d’un centenar de morts.

El poble parisenc feia córrer infinitat d’històries macabres sobre les tortures infligides els presos de la Bastilla i confiaven que rescatarien molts detinguts, però quan per fi van derrotar els reialistes només van trobar cinc delinqüents de pa sucat amb oli i un parell de malalts mentals. Molts dels presos havien sigut traslladats a altres centres. Ara bé, això no va disminuir la sensació de victòria dels assaltants, que es van passejar per tota la ciutat amb el cap del governador clavat en una pica, com si fos un trofeu.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Diu la llegenda que al matí següent, quan el duc de Rochefoucauld va informar dels fets al monarca, Lluís XVI li va preguntar si es tractava d’una revolta, però el noble li va respondre: «No, senyor, és una revolució».

Després d’aquell episodi, el rei va semblar que tenia prou habilitat per contenir el cop i va conservar la corona (i el cap) un parell d’anys més, però finalment va ser guillotinat el gener de 1793 després d’haver conspirat contra els revolucionaris i haver intentat fugir de França.