Pedro Ruiz-Castell: «Música i ciència es van separar, però segueixen unides per un pont»

La imatge d’Einstein amb el seu violí Lina és una icona del genial físic. La passió personal per la música és només un aspecte de la relació entre científics i notes. Les matemàtiques i la física han influït en l’art dels sons, però també ha passat al revés. Així ho suggereix l’historiador de la ciència de la Universitat de València, Pedro Ruiz-Castell, a «Melodías de Ciencia» (Amarante, 2021).

¿És casualitat que hi hagi tants científics que estimen la música?

En el passat, parlar de música era parlar de matemàtiques. L’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música formaven part del quadrivium, els ensenyaments relacionats amb les matemàtiques. Hi ha un vincle entre aquestes disciplines, que es van separar a partir de la professionalització de la ciència al segle XIX, i l’aparició de les «dues cultures» [ciència i humanitats]. Hi va haver un pont entre aquestes dues cultures, i continua existint-hi.

¿Quin impacte ha tingut la ciència en la música?

En primer lloc, en el desenvolupament tecnològic o tècnic. Les millores en la comprensió dels aspectes matemàtics de la música en condicionen el desenvolupament. En segon lloc, la ciència ha servit d’inspiració a la composició. L’obsessió pels números porta Mozart a construir un joc de daus musicals per escriure valsos. Bach va dedicar diverses composicions a una societat de ciències musicals a què es va incorporar. Tocar Bach és tocar matemàtiques. També és interessant la manera en què els músics perceben la ciència. M’agradaria estudiar com es representa la ciència en la música espanyola, especialment en la zarzuela. 

L’impacte de la música en la ciència és menys obvi...

En el cas de Galileu, tenir una família de músics sí que el va influir. El seu pare [el teòric musical i compositor Vincenzo Galilei] va desafiar la tradició reivindicant les quintes paral·leles, prohibides a la polifonia clàssica. Aquesta actitud desafiadora la va exportar Galileu a altres tipus de coneixements. Però fins i tot va aplicar els seus coneixements musicals als seus experiments. En els seus últims anys, reclòs en arrestos domiciliaris, va construir uns dissenys experimentals en què mesurava els intervals de temps de la caiguda d’un greu en plans inclinats, amb el so de cordes de llaüt.  

¿Hi ha altres casos d’una relació tan estreta?

William Herschel era músic quan va descobrir, com a ‘amateur’, el planeta Urà. Va dedicar el descobriment al rei Jordi III, que li va donar a canvi una plaça d’astrònom professional. Era habitual dedicar alguna cosa a un poderós per aconseguir una millora. El que és singular és que Herschel no dediqués una obra musical, sinó una troballa científica. Una altra científica música és Cecilia Payne, autora de la primera contribució d’interès sobre la composició química de les estrelles. Tenia oïda absoluta i una formació musical espectacular i va estar dubtant si dedicar-se a la música o a la ciència. Va dedicar els seus primers sous universitaris a la compra d’un piano. 

Hi ha també relacions menys directes, ¿veritat?

Mateu Orfila, menorquí establert a França i pare de la toxicologia, era també un cantant excel·lent, que fins i tot va ser temptat per ofertes musicals professionals. Orfila s’exhibia en vetllades musicals amb la flor i nata de París. Allà va construir una xarxa de relacions que van ser fonamentals per la seva carrera i la seva disciplina. Va convèncer l’elit de la importància dels seus tractats. 

Les vetllades musicals apareixen sovint a les vides dels científics.

[El gegant de la termodinàmica] Hermann von Helmoltz organitzava vetllades musicals amb familiars, amics i col·legues, en què va participar [el pare de la mecànica quàntica] Max Planck. Aquest, al seu torn, va continuar la tradició organitzant vetllades, en què va participar [el creador de la relativitat] Albert Einstein.

En general, ¿la música és un ingredient important per entendre la ciència?

Els historiadors de la ciència parlem de la importància d’entendre el context social, econòmic i cultural de la ciència. Una part del context cultural és el món de la música. Els processos històrics no tenen relacions de causa-efecte immediates. Són un cúmul d’aspectes, en què influeixen el context polític social, econòmic o cultural. No podem obviar el paper de la música si volem entendre la ciència en el seu context més ampli.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Com arriba vostè a interessar-se per la relació entre música i ciència?

Vaig estudiar piano i tinc un grau elemental. A l’avançar els meus estudi vaig haver de deixar-lo, però vaig continuar tocant en grups. La música em va acompanyar en els meus estudis a Anglaterra i a Madrid. Ja com a investigador en història de la ciència em vaig fixar en les mencions d’interès dels científic en la música. D’aquí sorgeix una col·laboració amb el programa ‘Longitud de Onda’, de Radio Clásica, que és la base del meu llibre.