La suor més sexi

En totes les grans pel·lícules esportives, el que passa al terreny de joc és molt més que esport, i la insistència amb la qual Rivales explicita de diferents maneres aquesta idea –en concret, que els ritmes i el drama d’un partit de tennis poden ser anàlegs al que passa en l’amor, i la vida– resultaria un destorb si no fos per totes les formes creatives que el director Luca Guadagnino troba mentrestant de comunicar acció i emoció, deixar-nos sentir el que els seus personatges senten i fer que cada gest transmeti desig.

Notícies relacionades

Mentre observa a través dels anys un convuls triangle amorós entre professionals de la raqueta que per descomptat culmina en un enfrontament sobre la pista, Guadagnino aconsegueix que les relacions entre els seus protagonistes es vagin complicant escena a escena, ja sigui a través de les que es basen en diàlegs veloços o de les que ho fan en la fisicalitat, rodades totes amb una empenta i energia imponents. Al llarg d’unes i altres, l’italià es confirma com a gran retratista de la urgència sensual. Entre algunes altres coses, Rivales funciona com a hipnòtic mostrari de cossos en moviment, a la pista o fora d’aquesta –també, de passada, com a demostració de com de sexi pot arribar a resultar la suor–; els moments tennístics donen la sensació de ser esport de contacte o escenes de llit, especialment en aquest gran final en el qual la tensió sexual acumulada s’ha de resoldre, i en què les diferents tècniques visuals es conjuren per generar eufòria.

Amb la imatge d’un partit contemplat des del punt de vista de la pilota, la pel·lícula il·lustra a la perfecció el seu propi afany per entretenir. Tot i la seva intricada estructura narrativa, no és gens ampul·losa o pretesament profunda.

Temes:

Cine

Inicia sessió 0 Comentaris

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"