‘Dancing’, ‘boîte’, discoteca, club... la nit!

Ara bé, fins i tot molt abans de les boîtes, l’oci nocturn ja existia i Barcelona era una de les seves meques europees. Les plomes dels Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes o Sebastià Gasch es van esmolar amb les cròniques del que vivien a les cocteleries, cabarets, 'music halls', 'dancings'...

El que avui s’anomena oci nocturn i que en altres temps simplement es deia “la nit” és un fenomen que va aparèixer a finals del segle XIX gràcies al creixement de les ciutats i a l’electricitat. Sense llum artificial no es poden il·luminar ni la foscor ni els espais tancats i sense grans quantitats de gent no es poden omplir els locals.

Per un moment oblidem la comoditat del nostre segle XXI amb calefacció i aire condicionat, videojocs, internet, netflix i el sofà. Les cases d’abans no eren ni de bon tros tan confortables com les actuals i per passar una bona estona es sortia. A Barcelona el lloc on anar era el Paral·lel, que va viure la seva època daurada fins que el franquisme va convertir la ciutat en una pel·lícula en blanc i negre. Abans de la guerra el lloc més famós era La Criolla, “la porta daurada del Barri Xino” en paraules del cronista Paco Villar. Hi convivien petits delinqüents, prostitutes, transvestits, burgesos, bohemis... i era parada obligatòria pels visitants il·lustres que volguessin conèixer l’ànima noctàmbula de la ciutat. Per allà van passar l’escriptor Federico García Lorca o l’actor Douglas Fairbanks. En aquell moment la música encara era en directe, tot i que els sindicats de les orquestres ja advertien del perill que suposava pel seu ofici la música enregistrada.

La sala Bocaccio

Els vaticinis s’acabarien convertint en realitat passada la Segona Guerra Mundial. Precisament com que era molt més barat posar un disc que pagar un grup musical, el propietari del restaurant Scotch Club de la ciutat alemanya d’Aquisgrà, va començar a fer sessions de música gravada i de passada va rebatejar el local com a Jockey Tanz Bar, que es considera la primera discoteca. L’encarregat de conduir les vetllades es deia Klaus Quirini però, per mantenir l’anonimat en una època en què treballar a l’oci nocturn no estava ben vist, es va fer anomenar 'Disc Jockey Heinrich', o sigui 'DJ Heinrich'. Quedaria tot molt ben lligat pensar que va ser la primera vegada que es va utilitzar el terme DJ, però en realitat els americans ja l’empraven per referir-se als locutors de ràdio que presentaven cançons.

Durant els 60 les generacions nascudes després de la guerra arribaven a l’edat adulta i això va portar a una transformació de l’oci nocturn. Les discoteques es van convertir en les reines de mig món. El local estel·lar de la Barcelona de l’època va ser el Bocaccio, inaugurat el 1967 al 505 del carrer Muntaner, que juntament amb els locals de la zona del carrer Tuset va ser l'epicentre de la Gauche Divine. Els fills de les classes acomodades del franquisme van crear aquell miratge de llibertat a l’oasi de Muntaner. I va servir d’inspiració per obrir discoteques arreu del país, primer a la Costa Brava i mica en mica a totes les poblacions, on van néixer locals perquè la gent jove gaudís de la nit.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Mentrestant a Barcelona, el Bocaccio s’apagava per deixar pas a la Sala Bikini i a l’Up&Down, que es va convertir en un referent de la classe alta de la ciutat. Només hi podien accedir les persones sòcies i aconseguir un carnet per entrar-hi era el trofeu més preuat per molts.

Superada la ressaca olímpica i amb la ferotge turistització de la ciutat, “la nit” ha perdut la força d’altres temps. Qui sap si després de tants mesos de no poder ballar i passar una bona estona, assistim a un nou capítol de la història de l’oci nocturn perquè segur que els Jamboree, Apolo, Razzmatazz, Luz de Gas i tants altres es tornaran a omplir de gent de seguida que els deixin obrir portes.