L’ampolla d’anís per Darwin

L’Anís del Mono és una bona prova que la història –com l’amor– és a tot arreu. La seva etiqueta permet il·lustrar com es va rebre al nostre país la teoria de l’evolució de les espècies. Molts lectors sabran que la cara del simi que regna a la mítica ampolla –inspirada, per cert, en un flascó de perfum que Vicente Bosch va comprar a la seva dona a París– és la caricatura de Charles Darwin.

El naturalista anglès va néixer el 1809, quan el seu país ajudava Espanya a fer front a la invasió napoleònica. Es pot dir que una part dels espanyols més avançats i progressistes tenien simpaties pels francesos per haver sigut capaços de fer una revolució i decapitar el rei. Alguns historiadors identifiquen aquell moment com l’origen de les famoses dues Espanyes que han marcat la història contemporània. I tot i que no ho sembli, tot això té relació amb Darwin i l’anís.

Mentre Espanya estava embardissada en un altre conflicte, la primera Guerra Civil, que va enfrontar carlins i isabelins, Darwin navegava amb el ‘Beagle’ en una expedició al voltant del món que va durar cinc anys i que no va acabar fins al 1836. Les observacions fetes durant el periple li van servir per publicar ‘L’origen de les espècies’ el 1859. És una obra capital de la història de la ciència perquè va establir les bases de la biologia evolutiva. El llibre tenia més de cinc-centes pàgines però els seus plantejaments es van acabar simplificant –en excés– en una sola frase: l’ésser humà ve del mico.

Si el que deia Darwin era cert, es posava en dubte la teoria de la creació divina defensada per l’església catòlica. A Espanya, la jerarquia eclesiàstica i les elits conservadores no estaven disposades a permetre la difusió de les idees ‘darwinistes’. Sota cap concepte. A la Universitat de Barcelona (UB) es va viure un episodi que va acabar amb disturbis, quan el catedràtic d’història natural, Odón de Buen, va gosar ensenyar la teoria de les espècies a les seves classes. Automàticament els seus col·legues més retrògrads, amb el recolzament del bisbat, van demanar que fos expulsat de la UB i la censura eclesiàstica prohibís els seus llibres en aplicació de la llei Moyano (la llei d’educació vigent llavors) que deia: «Quan un prelat diocesà adverteixi que els llibres de text o en les explicacions dels professors s’emetin doctrines perjudicials per a la bona educació religiosa de la joventut, donarà compte al Govern, qui instruirà l’expedient oportú atenent el Reial Consell d’Instrucció Pública, i consultant, si ho cregués necessari, altres prelats i el Consell Reial».

La indignació entre els estudiants va ser màxima i van esclatar una sèrie de protestes i manifestacions que culminaven amb llançaments de pedres contra la residència episcopal. Mentrestant, al ser apartat de la UB, Odón de Buen, d’ideologia republicana i progressista, va continuar les classes a la sala d’actes del Centre Federal. Però com que els universitaris es mantenien en peu de guerra, va ser readmès.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Queda demostrat, doncs, que els plantejaments de Charles Darwin no només interessaven sinó que generaven polèmica. Hi ha el dubte de saber si Vicente Bosch era partidari o contrari als postulats evolucionistes. Sigui com sigui, l’empresari va tenir l’habilitat de convertir una situació conjuntural en una senya d’identitat de la marca. A més, per acabar de fer rodona la paròdia, el simi de l’etiqueta sosté un paper on es pot llegir: «És el millor, la ciència ho sap i jo no menteixo».

En definitiva, l’etiqueta és testimoni de l’època en què es va viure una revolució científica d’enormes conseqüències i que va obrir les portes a noves disciplines com la prehistòria i la paleontologia, que van ajudar a demostrar, encara amb més contundència, que les observacions de Darwin anaven ben encaminades.